Quan llegiu l’argument d’Amber, sèrie irlandesa de 4 episodis en la primera temporada, creureu que ja heu vist aquesta història mil vegades. I tindreu part de raó perquè altres sèries com The killing i la venerada Twin peaks arranquen de manera semblant. L’Amber que dóna nom a la sèrie és una noia que desapareix misteriosament i que deixa poques pistes. La policia i, sobretot, la família començaran una incansable recerca per trobar l’adolescent.
Que té d’atractiu Amber? L’organització temporal de la trama. El capítol pilot ens fa una explicació general de tot plegat, des del dia 1, el de la
desaparició, fins passat l’any. El ritme és àgil perquè ens ensenyen a quin dia estem després de la pèrdua d’Amber i no es recreen en explicacions supèrflues, van al gra. Els tres capítols restants se situen en el mateix espai temporal i veiem les situacions i reaccions des d’una perspectiva nova, des de la mirada de personatges diferents. Amb aquest muntatge rebem noves pistes i ens obliguen a ressituar la història constantment. Com a Atraco perfecto, de Déu nostre senyor Kubrick, la trama en surt beneficiada perquè obliga l’espectador a estar atent i el manté motivat, a més pot anar fent prediccions i adequar les noves pistes en la seva travessa particular.
Amber és una sèrie interessant que ens explica de manera ordenada i clara els sentiments de tots els personatges: la noia adolescent rebel, el nen que passa desapercebut, els pares separats i emprenyats amb el món, la policia amb totes les seves limitacions, els convictes penedits, el periodisme groc …
Sempre que veiem històries de nens desapareguts o assassinats, ara em ve al cap la magnífica Broadchurch, ens expliquen el que és inevitable: els fills tenen secrets i els pares es pensen que ho controlen tot. Volem tenir uns fills espavilats, que es puguin desenvolupar a la vida amb autonomia. Quan veiem aquests tipus de productes ens entren les ganes de vigilar-los, de saber més de les seves vides i així protegir-los. Aquest és el primer impuls, al cap d’uns minuts només ens queda acceptar que no ho podrem fer mai. Són els nostres fills, no les nostres projeccions, es fan grans i aprenen a viure, amb tot el que això comporta. Pobrets.
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1