Watch Dogs es l’últim gran èxit d’Ubisoft, amb més de quatre milions d’unitats venudes la primera setmana. Un sandbox d’estil clàssic que veu directament del gran èxit de l’empresa: Assassins Creed.
L’ombra d’Assassins Creed és allargada, la saga de la lluita entre templaris i assassins que s’actualitza any rere any i recull unes grans vendes. La fòrmula de joc inclou un plantejament anual amb una història autoconclusiva, juntament amb un argument més “profund” que anem descobrint capítol a capítol de la saga, recorda molt el tarannà de les series de televisió. Per exemple, ara ja inclouen clifhangers i ens deixen amb ganes de més en les últimes passes de cada joc. Queda clar que l’aposta pel model de “sèrie” en videojoc també funciona, i així ho demostren les vendes de la saga.
Ara Ubisoft ha tret el mercat la segona “sèrie”: Watch Dogs, podríem dir que Assassins Creed coneix Person of Interest, en aquesta ocasió, ens presenten a Aiden Pearce, un hacker que es veu emmerdat en una trama de màfies, segrestos i venjança, no vull aprofundir en la historia ja que crec què es una part vital de l’entreteniment del joc. Com podem suposar el nostre heroi serà capaç de hackejar mòbils, semàfors, cotxes, caixers electrònics… a part de les clàssiques habilitats de conducció i tir.
Anem a làpartat tècnic: el joc és irregular i molt repetitiu, un cop passem les primeres hores, notarem clarament com tot es redueix a sis o set pautes diferents i no evoluciona. Hi ha conceptes com el dels caixers automàtics que estan mal plantejats ja que en poca estona estàs totalment forrat, i resta encara més la mínima dificultat del joc. El personatge respon de forma correcta i el sistema de cobertures es encertat, la IA demana una repassada ja que és molt irregular, normalment extremadament senzilla i poques vegades estúpidament difícil. Els cotxes són molt pesats i tot-hi acostumar-te a l’estil de conducció li treu encara més realisme. Gràficament compleix però res destacable, no s’assembla tan com voldríem a la primera presentació de l’E3 del 2012, que va aixecar aplaudiments i fanatisme.
El multijugador tot-hi ser molt divertit, es queda amb un simple anècdota per la dificultat d’implementar partides en el joc principal. Però crec que si poleixen i creen una base des d’on començar les partides i jugar, pot ser una alternativa interessant als jocs clàssics. Resumiríem el joc a un duel d’espies: un jugador intenta intervenir el telefon o seguir a l’altre, i aquest ha de descobrir-lo amb un límit de temps. Realment si s’implementés bé, el concepte és molt interessant.
Resumint, tot hi que Watch Dogs té molts de defectes, i sorprenenetment està mal polit, no és un mal joc, ñes entretingut, que és la funció principal, però es queda molt curt en els aspectes tècnics i de jugabilitat. No obstant trobo que es un excel·lent inici de la saga (per rar que sembli), ja que argumentalment compleix la funció i els hi serveix de “prova pilot”, una manera de veure per Ubisoft, què agrada i què no de Watch Dogs per la futura segona part (totalment confirmada després de les vendes). I és que de la mateixa forma que en els personatges del joc… ens estan observant.
