Tornem a començar amb les lletres a la pantalla que ens anuncien que estem al passat i en una galàxia llunyana. Això potser era una de les poques coses que van quedar clares a la primera part, perquè tot el demés era una mica estrany, per una banda semblava que l’acció havia de ser trepidant per la manera com parlaven, mentre les imatges anaven en càmera lenta. Quan veig aparèixer les lletres a la pantalla marxant cap al infinit amb la parsimònia de sempre em desespero, no haurà canviat res, però sí! La cosa canvia, és a dir empitjora.
Episodi II – L’atac dels clons: fins i tot hi vaig fer un son
Fitxa tècnica: Direcció: George Lucas. Guió: Jonathan Hales i George Lucas. Actors: Ewan McGregor, Natalie Portman, Hayden Christensen. Música: John Williams
Argument: Han passat deu anys i continua la revolta en contra de la República Galàctica, el senat ha encarregat un exercit de clons per la probable guerra civil espaial. Aquest clons són la replica d’un caça-recompenses que intenta matar a la princesa Amidala. El Jedi Obi-Wan Kenobi i el seu Padawan Anakin Skywalker intentaran descobrir que s’amaga darrera d’aquest exercit, mentre l’amor entre el jove i la princesa va creixent.
Anàlisi d’un principiant: Obi-Wan Kenobi (Ewan McGregor) és el gran protagonista del film, sobre les seves espatlles carreguen tot el pes argumental, si més no la part interessant. Ell fa el que pot, llàstima que no l’acompanyin les tècniques adequades, perquè desenganyem-nos la persecució per l’espai urbà de Coruscant és molt menor que la de Minority Report (2002) o la de El quinto elemento (1997). Aprofito per recordar alguns films estrenats el mateix any que l’episodi II d’Stars Wars, només per demostrar que les comparacions són odioses: l’obra mestra Cidade de Deus, la bastarda 28 dies després, l’acció al límit de El cas Bourne i la segona part de la trilogia d’El senyor dels Anells, a més de la ja anomenada Minority Report. No fa falta dir res més, o sí…
En Hayden Christensen (Anakin) mereix un comentari pausat, meditat i medicat (de Prozac si pot ser). Aquest paio és insuportable, es 
pensa que és el “rey de las camas” amb una pujada de celles ridícula, una mirada penetrant de pa sucat amb oli, un posat de seductor poligonero marcant paquet i unes gesticulacions dignes del pitjor teatre amateur de Otoh Gunga (per si no ho recordeu és el poble dels que parlaven malament en la primera entrega). Entenc que el director de càsting era invident o el seu pare, o les dues coses. L’esforç del messiànic Ewan MacGregor, en alguns plans sembla Pablo Abraira a Jesucristo Superstar, i de la Natalie Portman, a veure si fa un curset de com agafar una pistola, no serveixen per salvar la pel·lícula.
La part més positiva és la millora en l’animació digital quan apareix sense cap interferència humana, ara bé quan han de barrejar els personatges de carn i ossos amb l’animació fan un bunyol de dimensions galàctiques.
Per acabar m’agradaria recordar tres escenes:
-La lluita en l’arena del circ romà té menys ritme i acció que la de Ben-Hur (1959), no han evolucionat gaire. Sort de 3PO i R2D2 que mantenen el tipus.
-El mestre Yoda fa una demostració espectacular de lluita amb espasa làser i s’erigeix, juntament amb 3PO i R2D2 amb els únics encerts del film. Per contra veure al gran i inimitable Christopher Lee fer el ridícul em destrossa el cor.
-El petó final en el casament davant del llac és el pitjor petó de la història del cinema: sense passió, sense amor, sense res, com tot plegat.
Per acabar em sap greu reconèixer, no me’n sap gens!, que vaig fer una migdiada d’uns deu minuts i que no vaig rebobinar per veure que m’havia perdut. Des de que es presenta el germà de l’Anakin fins que mor la mare no sé pas que va passar, ni ganes.
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1