Sou dels/de les que encara us emocioneu a l’hora d’anar a dormir perquè és l’hora de ficar-vos el pijama? Sou dels/de les que feu servir el làtex per emmirallar-vos i no per fer voleiar la imaginació juntament amb la vostra parella? Sou dels/de les que no teniu vergonya de reconèixer que vau aguantar fins el final de la sèrie Herois (i encara en volíeu més)? Sou dels/de les que considereu Los Vengadores la millor aportació del gènere de superherois a la pantalla? Sou dels/de les que sabeu diferenciar pel·lícula per pel·lícula d’entre les infinites seqüeles de les infinites franquícies que s’han fet? Sou més de Thor i Els 4 Fantàstics que no pas de Batman…?
Doncs si és així, enhorabona, us encantarà X-Men: Días de futuro pasado, la quarta (o és cinquena?) part d’una saga de la qual la majoria dels mortals n’hem perdut el compte i encara més des que ens maregen barrejant personatges del reboot amb els de la franquícia original.
I us ho diu un servidor que prou va disfrutar amb les anteriors pel·lícules, especialment l’anterior, X-Men Primera generación, amb la qual se’ns presentaven els personatges en una mena de preqüela que mostrava l’origen de la confrontació entre mutants bons i dolents (encara que aquesta línia sempre és difusa) i el rebuig d’aquests per part de la humanitat. Tanmateix, en els darrers anys, la cosa s’ha complicat exponencialment, sobretot a mesura que l’univers Marvel s’ha anat desdoblant en un joc de miralls, flashbacks i aventures individuals entrelligades que, argumentalment, té més forats que un formatge gruyere.
I això que X-Men: Días del futuro pasado arrenca prou bé. Amb una introducció frenètica quan entren a escena els temibles Centinelas, uns éssers invencibles pels nostres estimats superherois donada la seva capacitat d’assumir els poders del contrincant i contrarestar-los. Una premissa que es desinfla a mesura que avança el metratge, malgrat sempre hi ha alguna seqüència d’acció engrescadora i algun acudit de Lobezno per salvar-nos de l’ensopiment. Aquí novament fracassa Bryan Singer (que en queda d’aquell realitzador que ens va fer trempar amb Sospitosos habituals?), incapaç de portar al seu terreny una pel·lícula que es deu a la marca Marvel. Tampoc sap jugar amb el potencial (espectacular) del repartiment que té sota les seves ordres (sort en tenim que Michael Fassbender i Peter Dinklage en menor mesura, desprenen magnetisme a cada pla).
En definitiva, un altre film planer que porta el segell Marvel i que fracassa a proposar una muntanya russa d’emocions quan ja fa anys que les vam viure, quan érem joves i innocents. A mi, no ho sé vosaltres, els déja vu cada cop em cansen més. Per això, Peter Pans en potència, tota vostra. Embolicada en paper de celofan i amb un cartellet d’advertència: “la Marvelitis està fent molt mal”.
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn