Assegut al sofà de casa, amb la mirada fixada al televisor em proposo mirar el final de la darrera temporada de Game of Thrones. És de les primeres sèries que van donar un tractament purament cinematogràfic a la seva manera de fer, no només en el desenvolupament dels seus guions sinó també en l’estètica i la forma. Tot i això, a diferència del cinema em puc treure les sabates, estirar-me, preparar-me un pica pica i decidir-me a gaudir dels darrers 50 minuts de metratge. Ah, i quan acaba, amb aquell darrer fotograma m’arriba un deix semblant a aquell regust que et queda a la boca quan has degustat un bon vi, o com a mínim un vi que t’agrada. Però resulta que és una sensació similar a la que deixa la sèrie a tothom, no només als que en son fans incondicionals, sinó també a tots aquells que s’hi ha anat enganxant pel camí.
I és que després de 4 temporades, ningú pot dir que la sèrie de l’HBO s’ha convertit en el pal de paller dels culebrots de qualitat, d’aquells que t’enganxen per molts i diferents motius. Cada episodi és com un petit film, treballat, intens, cinematogràfic i sobretot perquè es capaç de respirar empatia amb l’espectador. Lluny queden les crítiques inicials i ara tot són elogis.
Quan acaba i m’aixeco del sofà, m’adono que la sèrie m’agrada perquè no veia dolents amb tanta casta des del JR de Dallas allà els anys 80 i que les famílies tant unides per la sang com les de Falcon Crest; malgrat que ells ho reguen amb un vi de tonalitat vermellosa molt semblant a la sang. Però per a mi, el guany més important és que ha sabut convertir en una caricatura qualsevol nova aportació al cinema de les adaptacions de J.R. Tolkien.
A aquestes alçades, després de 40 capítols, penso que a ningú li interessa qui s’acabarà seient al tro de ferro de ponent, el que més agrada als seus seguidors és qui sobreviurà, qui caurà sota l’acer, quin coll tallaran en el proper capítol o quina evolució tindran cadascun dels seus protagonistes. En la diversitat està el gust i en fer el camí al costat dels Lannister, els Targaryen o el poc bucòlic Jon Snow hi ha l’autenticitat que desplega aquesta saga èpica en petites dosis servides hora a hora aproximadament.
Ara, un cop hem arribat als crèdits de l’últim episodi ja tenim enyor de la sèrie, toca el descans dels guerrer, però malauradament ens arriba la nostàlgia d’aquells moments més crítics, dels més dramàtics, violents o fins i tot romàntics. Toca esperar i esmolar l’eina per preparar-se de cara a noves lluites.
