No sé per on començar, hi ha tantes coses a dir del darrer film de la Scarlett Johansson que m’és difícil escollir un recorregut argumental coherent amb les sensacions que m’ha generat la pel·lícula. Val més fer-ho tal com raja i després donar explicacions per si tot plegat ha semblat una vomitada de mal gust. Under the skin avorrirà a la majoria de la gent, és lenta, hipnòtica, sensual, misteriosa, bella, violenta, complicada i la sinopsi publicada a tots els mitjans de comunicació espatlla la trama. Ara ja puc anar punt per punt:
La sinopsi és coneguda per tothom, ja que s’explica a tot arreu perquè la Johansson fa el seu primer nu integral i, aprofitant les fotografies, s’explica l’argument: una extraterrestre passeja per Glasgow i aconsegueix homes que serveixen per alimentar la seva espècie. Només la pell humana no és comestible per ells. Aquesta trama ja l’hem vist de diverses maneres al cinema, recordo la bastarda Bad taste (1987), de Peter Jackson, o un capítol de la Dimensió desconeguda: Servir a l’home, que deixaven de banda la sensualitat; ara bé, qui ha pogut oblidar Nastasha Henstridge a Species (1995)? Actriu espectacular que devorava homes a tort i a dret fent les delícies de tot el públic masculí i part del femení. Doncs aquest Under the skin no té res a veure amb les seves predecessores, tot el contrari. Tampoc es pot comparar amb My stepmother is an alien, de Richard Benjamin, amb Kim Basinger com a alienígena. Si no és una comèdia, ni tampoc una pel·lícula de terror o gore o de final sorprenent, ¿que és? Anem avançant.
Una vegada espatllat l’argument, perquè mentre vas mirant el film en cap moment saps l’origen de la protagonista, ens centrem en l’atractiu previ pel qual la gent pagarà entrada: la Scarlett. Surt despullada, això sí, està guapa i sexi, també, a nivell interpretatiu brutal, sí senyor, però no n’hi ha prou. La pel·lícula és una bon recull de detalls impressionants perquè a més d’ella cal destacar la música hipnòtica, l’escena de la platja, el personatge de l’home elefant, l’enigma dels motoristes, les escenes fosques de la casa abandonada… Molts elements que una vegada vista et queden a la retina i a la memòria per sempre. Amb això no n’hi ha prou. El ritme és massa lent, en alguns moments les repeticions desesperen, el fet que no s’expliqui res i tot ho deixi a la imaginació de l’espectador no motiva per recomanar la pel·lícula als amics. Molts dels espectadors que vagin al cinema, si algú del país decideix estrenar-la, els passarà el mateix que quan es va estrenar The tree of life, de Terrence Malick, que anaven a veure Brad Pitt i Sean Penn sense saber com era el film, només fent cas del pòster i el tràiler. La publicitat del nu de Scarlett més un tràiler força dinàmic portarà gent al cinema, la primera setmana i prou, és clar.
Jonathan Glazer dirigeix el seu tercer llargmetratge, després de les més que correctes Sexi beast i Birth. Aquesta vegada tensa molt la corda i posa a prova els espectadors, a veure com responen, per ara la majoria de crítics avalen el film, però ja sabem que taquilla i crítica no solen coincidir. Si alguns arriben a la segona part del film es trobaran en un canvi conceptual, en el moment en què viu en la pròpia pell les dues cares de la humanitat, l’amor i la brutalitat. Com a anècdota final cal dir que els eterns passejos en furgoneta buscant homes es van filmar amb càmera oculta, per mostrar la realitat de la ciutat, després Glazer va demanar els permisos corresponents als protagonistes i molts d’ells van acabar interpretant el seu propi paper. Us recomano de tot cor que doneu una oportunitat al film, se la mereix. 7/10
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1