Els experts en màrqueting diuen que qualsevol producte que vols vendre ha de ser o el primer o el millor. Potser és difícil innovar i fer alguna cosa original, però encara és més complicat ser el millor. La gent que va posar diners per finançar Transcendence devia anar a un assessor diferent a la resta de la humanitat, aquest suposat expert els va dir que contractessin actors coneguts i solvents, encara que facin un paper de merda, i endavant les atxes! El resultat de tot plegat és patètic.
Tota la pel·lícula (sí, la vaig aguantar fins al final amb un esforç sobrehumà) fa olor de déjà-vu, des de l’inici semblant al capítol Be right back de Black mirror, passant per la creació propera al sistema operatiu de Her (Spike Jonze) fins al control per part de l’ordinador igual que a Matrix (The Wachowski Brothers), a més del tema del virus informàtic. Per tant la primera premissa per fer un bon producte no existeix, i la segona? Tampoc. Desgraciadament els dos debutants que porten la batuta del projecte no estan a l’altura, ni el guionista Jack Paglen, que en algun moment sembla que escrigués el guió mentre mirava El incidente, de M. Knight Shyamalan, ni el director Wally Pfister, que no aconsegueix donar el ritme necessari a un film que es queda a mig camí del cinema d’acció i del compromís social. Pfister, guanyador de l’Oscar a la millor fotografia per Inception (Christopher Nolan), ha tingut el suport del mateix Nolan per aconseguir els diners i, sobretot, els actors. Comparteixen protagonisme amb Rebecca Hall, Johnny Depp i Paul Bettany els secundaris Cillian Murphy, Morgan Freeman i Kate Mara, que sincerament no sé que fan allà, amb papers indignes de la seva categoria, només com a maniquins observadors de la història. Vaja, que estan molt desaprofitats. El guió i la direcció ja ha quedat clar que és deficient, els efectes especials són correctes i la banda sonora es fa massa present durant tot el film fins que acaba molestant. Els fans de Blade runner hi trobareu una picada d’ull en forma de colom, molt trist tot plegat.
A les falles sempre se salva un ninot, en aquest cas l’únic element positiu és la interpretació de Rebecca Hall, que normalment està més que acceptable en el que fa i que demostra la capacitat de destacar tot i el nefast guió i els insípids diàlegs. Gràcies a ella la història d’amor funciona i l’obsessió per mantenir viu tant com pugui al seu marit, més el sentiment de culpa en saber que ella ha generat tot aquell malson, s’erigeixen com els dos únics elements interessants de Transcendence. De fet, en referència al títol, una de les definicions de transcendència ens diu: Qualitat que roman fora de tota experiència possible, és a dir, més enllà de l’espai i el temps. Realment ens hem quedat fora de qualsevol experiència cinematogràfica satisfactòria, encara que anem més enllà en l’espai no serà recordada per ningú, per molt que passi el temps.
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1