El gènere de cinema d’acció comprèn un ventall de pel·lícules tan diferents que no ens posem d’acord per definir-lo. El vostre humil narrador va néixer a la dècada dels setanta i em van torturar dia sí dia també amb històries de l’antic oest, finalment em vaig alliberar cinematogràficament quan una tarda del 1980 vaig descobrir Convoy, de Sam Peckinpah. En aquell moment davant meu s’obria tot un món d’acció que desconeixia, aquells cotxes explotant, aquells policies encapçalats per Ernest Borgine perseguint sense mesura l’antiheroi Pato Kris Kristofferson, tot aquell bé de Déu d’explosions, trets i noies maques van travessar la meva retina i el món va canviar. A partir d’aquell moment em vaig tornar addicte a l’acció, no puc anomenar totes les que vaig devorar, i més d’una vegada, des de la filmografia de Clint Eastwood, sobretot Duro de pelar (1978) i La gran pelea (1980), passant pels mites dels vuitanta Lungren, Stallone, Seagal, Van Damme, etc. Les meves dues preferides són Acorralat (1982) i Furia ciega (1989), sempre m’han agradat aquells arguments senzills, amb poques trames obertes, sense haver de rumiar gaire, amb un heroi que és capaç de sortir-se’n de quasi tot. Amb Sabotage, de David Ayer, he recuperat aquelles sensacions, per tant ha estat tot un plaer!
El film arrenca amb molta força: un grup de policies de la DEA entra sense miraments a buscar els diners del narcotràfic, sembla talment com si David Mamet agafés la càmera, amb diàlegs ràpids i divertits. Ja ho tenim tot a sobre la taula, una mica de tortura, uns quants litres de sang escampats pertot arreu, explosions, diners i algun traïdor. Som-hi! Al cap de poca estona veiem que algú s’està començant a carregar un per un l’equip d’assalt, tot indica que és obra d’algun càrtel sud-americà. Per sort no donen gaires voltes a la trama i tampoc gaires explicacions, van al gra i s’agraeix.
Tot i que Ayer no sigui un director espectacular, aquest any veurem un nou film, Furia, amb Brad Pitt, , el millor de tot és que el projecte no hagi anat a parar a mans
de gent com Renny Harlin, que ja vam veure com destruïda el bon plantejament de Mindhunters. Per a tots els aficionats a les sèries us passo el llistat de cares conegudes que hi trobareu: Alcide (True blood), Sawyer (Lost), Mark Gerhardt (The unit), Sarah Linden (The killing) i Stone (Boss).
Em deixava una cosa, el paper protagonista és per a Arnold Schwarzenegger. No fa el ridícul ni fa el paper de la seva vida, està correcte i creïble, tot i que amb algun actor un pèl més jove la història tindria una mica més de realitat. L’home té 67 anys, va néixer el mateix any que la meva mare, i què voleu que us digui… no la veig a ella fent aquells saltirons ni fumant-se aquells havans. Com ja us he dit, a la meva infància vaig ser torturat pels westerns i per això l’escena final m’ha recordat The shootist (1976) de Don Siegel, amb el darrer paper de la carrera del gran John Wayne. Llàstima que l’Arnie ha decidit continuar, hauria estat un bon final.
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1