Encara sort que s’ha acabat Californication. I dic encara sort perquè ha sigut un suplici letal, sobretot des de la cinquena temporada, amb els seus what the fuck moments, els acudits frívols i repetitius i uns actors que han sobreviscut sota la poca capacitat de regeneració dels seus guionistes, que han aconseguit devastar el que quedava de la sèrie, tot i els bons ràtings d’audiència que ha tingut i uns espectadors fidels que han aguantat fins al final.
Hank Moody, l’escriptor existencialista i alter ego de Charles Bukowski, ha continuat amb els mateixos pilars teens de vòmit-pipi-caca-sexe en un continu caos buit a l’esquizofrènica ciutat californiana de Los Angeles sense moure’s d’aquí, com una abella en ambre petrificada.
I no és que l’escatologia és una cosa que em molesti especialment, o les peripècies promíscues i insubstancials d’aquest personatge, però quan la dosi i els acudits només es basen en aquests dos o tres anodins elements pleguem, pleguem ara, i siguem una mica seriosos, si us plau, que no tenim tretze anys, som adults i busquem una mica més sota l’estupidesa de la superficialitat més barroera.
Esvalot, caricatura exagerada, garbuix desorbitat, sexe groller en qualsevol estona i indret. Som bastards, no ximples, o almenys així ho crec jo, però el pitjor de tot no és la gran grolleria, sempre deliciosa en directors de cinema entrenats com John Waters o Russ Meyer. El més greu és l’oportunitat que ha deixat escapar aquesta 
sèrie per desenvolupar narrativament els seus personatges i la buidor de Hank Moody i el mal que arriba a fer a la seva família -breument exposat a l´últim episodi a través d’un somni amb la seva filla- o aprofundir en la relació que té amb els seus amics, que en realitat només serveixen per riure’s dels seus acudits acceptant el desastrós estil de vida que porta al llarg de tota la trama insulsa i banal.
L´últim episodi ha intentat tocar la fibra del fan més emprenyat sense aconseguir-ho, amb l’arxiconeguda cançó d’Elton John, Rocket man, i reafirmant el fet que Hollywood pot començar trencant motllos com va fer en el pilot amb una monja fent una fellatio al protagonista -molt ben explicat a l’article d’en Callahan Ruiz– i acabant-la amb una simple i absurda declaració d’amor molt vista i mil vegades filmada, sense originalitat ni entranyes, a milers i milers de milles de la mala llet que a tots ens agradaria haver vist a la pantalla.
Bye, Bye, California. Bye, Bye, Californication. El Pacífic no et mereix. Hollywood et dóna l’esquena per sempre. Que els vents del Santa Ana se t’emportin. Que et xucli la Falla de San Andrés i que et perdis al Death Valley. Has fracassat estrepitosament. Sort que ja s’ha acabat per sempre.
Abaixem la persiana.
Autor: Víctor Gonzàlez
Professor i formador pedagògic en llengües i noves tecnologies per a escoles internacionals. Crític de cinema a @elsbastards
- Web: http://www.exuc.org/
- Twitter: https://twitter.com/Exuc
- Facebook: https://www.facebook.com/vikgo