El relat d’El amanecer del planeta de los simios arrenca allà on acabava el d’El origen del planeta de los simios… amb una el·lipsi d’uns deu anys entremig
–una introducció s’encarrega de detallar i mostrar breument tot allò que va passar després que els primers micos es revolucionessin–. I, com sol passar en els films de ciencia-ficció d’ambientació post-apocalíptica, descobrim com el món va anar a prendre pel sac pels propis errors dels humans. Aquell virus que es va injectar als micos resulta que va ser el causant que el 90 per cent de la població desaparegués. El planeta, doncs, resta dominat per la mare natura i només uns pocs supervivents sobreviuen immunes a la grip catastròfica. I com que això és Hollywood, la Terra se sintetitza en algun lloc dels Estats Units, en aquest cas a San Francisco i els boscos de l’altre costat del Golden Gate, on viuen ben organitzats els simis, manats per aquest rei dels micos que es diu Cèsar. L’intent de reconstruir una presa, vital per a la subsistència energètica de la petita comunitat d’humans, és motiu de conflicte pel bàndol dels micos, que no es refien gens ni mica de tot allò que té dues potes i parla. Bé, especifiquem, dels homes, perquè ells també ja caminen i resulta que també parlen de tant en tant… Ai, si Darwin aixequés el cap!
La segona entrega d’aquesta nova franquícia vol ser una paràbola sobre el racisme i pretén reflectir els problemes que han afectat tantes societats al llarg de la nostra història. El temor a allò que és estrany, la por i la desesperança planen al llarg de les dues hores de metratge, que, s’ha de dir, passen com una exhalació en el que sens dubte és un film força reeixit que té com a principal virtut que va al gra i manté viu el ritme fins al final. Matt Reeves, aquell deixeble de J.J. Abrams que ens va delectar amb Monstruoso i va deixar bones sensacions amb el remake de Déjame entrar, se’n surt de l’encàrrec i ens ofereix una seqüela que, al nostre parer, supera aquell original que en alguns moments es feia carregós per pretensiós. Tot el contrari que aquest.
Conscient que de mons i imatges postapocalíptiques n’ anem ben servits (només cal mirar les sèries que tracten sobre el tema, des de Falling skyes fins a The walking dead, passant per Revolution, o un munt de pel·lícules per l’estil), Reeves se centra a mostrar aspectes de la societat en decadència com ara la diferència i la marginalitat, però també la confraternització i la generositat. També és veritat que l’argument flaqueja per simplista i en alguns moments ens sentim tractats com els espectadors de Barri Sèsam (mico bo / mico dolent // home bo / home dolent), però ja firmaríem que moltes pel·lícules de gran consum ens oferissin l’entreteniment que aquesta ofereix. I més encara tenint en compte que parteix d’un clàssic entre clàssics (El planeta de los simios, ens agenollem, Franklin J. Schaffner) que ha generat un nombre ingent de seqüeles, preqüeles, remakes i noves lectures.
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn