A diferència de l’esperada Leftovers, el capítol pilot de The strain sí que ens ha fet trempar prou per continuar ampliant el nostre ja de si mateix panoràmic horitzó serièfil.
Creada per Guillermo del Toro, que en dirigeix el primer episodi, a partir d’un guió de Chuck Hogan i seu que, alhora, parteix d’una trilogia de novel·les escrites a quatre mans per ells dos titulada Nocturna, la sèrie arrenca fort amb una seqüència introductòria. I això que ens recorda la que obria Fringe (sí, aquella sèrie de la qual, per molt que ho intentés, no vaig superar mai el llistó dels vuit primers episodis). Aquí ens tornem a trobar que a Nova York hi aterra un vol transoceànic, provinent de Berlín, que resulta que porta un polissó enigmàtic, causant d’una infecció que sembla haver fulminat la tripulació sencera. Tota? No, uns pocs supervivents semblen despertar-se d’un desmai profund i, com ben aviat descobrirem, més aviat haurien volgut haver passat a millor vida. Bé, això sense dir que els que ja s’han donat per morts revolucionaran la morgue. O com aquella pobre nena que, com un revenant (és francesa), es presenta a casa del seu desesperat pare per fer-li veure que no ha de plorar més per la seva mort… i així ho farà, callant per sempre.
Seran aquests supervivents els portadors d’alguna epidèmia? Estem contemplant un complot que amenaça la supervivència de la raça humana? Hi està al darrere alguna gran multinacional interessada? És el nebot d’en Mengele aquest misteriós demiürg germànic que sembla moure els fils? Podrà l’antiheroi, el doctor especialista en epidemiologia Ephran Goodweather (encarnat per un carismàtic Corey Stoll), aturar la infecció i, de pas, salvar el seu matrimoni en crisi (aliant-se amb el seu fill)? Què hi hi pinta, en tot plegat, aquest coi de jueu armeni, Abraham Setrekian, que també sap molt i amaga coses? Triomfarà el bé sobre el mal? I, sobretot, aguantarà la trama dotze entregues?…
Aquestes són les primeres preguntes que ens vénen al cap en gaudir del primer capítol de The strain, la nova sèrie amb què Fx sembla apostar fort. Potser res no és original (hi ha moments que ens remeten a Mimic o a Cronos, i, a mesura que avança, fins i tot a les primeres obres del gran Cronenberg), però tots els seus ingredients (el gore inclòs) estan ben combinats i acaben oferint un còctel que, si bé no aporta res de nou, entra molt bé. Almenys amb aquest primer glop.
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn