Per a un bastard com jo, cultivat en les arts amatòries a raó d’estudiar i analitzar fins a l’esgotament espasmòdic de canell les filmografies de Traci Lords, Ginger Lynn i Peter North, entre altres déus del sexe ‘con pelo de ahí’, el cinema eròtic sempre m’ha semblat un exercici de presumptuositat. Sóc d’una generació que traficava amb pornografia a les classes de filosofia de l’institut, amb revistes Private i films de segell Hustler o Vivid mentre el professor ens exposava emocionat el Mite de la caverna de Plató o les directrius fonamentals de la Teoria de la crítica pura de Kant… Què voleu que us digui? Reconec, però, que hi ha dos films eròtics que me l’han posat com ‘el cul de la Lleona’: Emmanuelle (1974) i Historia de O (1975), ambdues, adaptacions de les respectives novel·les homònimes dirigides pel director francès Just Jaeckin, i emmarcades en un context sociològic d’incipient alliberament sexual. La primera descrivia el despertar sexual d’una ingènua Emmanuelle (interpretada per la icònica Sylvia Krystel) que de fer només l’amor amb els llums apagats i en posició ‘missioner’, acabava menjant-se tot el que li tiressin a sobre sense ni parpellejar; les escenes masturbatòries d’una ‘lolita’ a la cadira blanca de ‘rattan’ o el lèsbic intercanvi d’opinions i fluids entre la Krystel i una ‘mature’ després d’un esgotador partit de bàdminton, han passat als meus annals. La segona, tot i de trama força similar, anava un pas més enllà i ens exposava el viatge iniciàtic que feia la seva protagonista ‘O’ (interpretada per la no menys sensual Corinne Clery) del puritanisme més provincià a les entranyes de les noves corrents del liberalisme sexual: les orgies, el sadomasoquisme, la submissió i l’esclavatge sexual. Ambdós films mantenen intacte, encara avui, el secret del seu erotisme sufocant: el morbo.
Fa temps que sento a dir que gran part de la comunitat femenina va molla perduda per culpa d’una exitosa trilogia de novel·les presumptament eròtiques de l’escriptora E. L. James presentades sota el títol genèric de 50 sombras de Grey. Haig de confessar que vaig intentar llegir-me el primer dels llibres i el vaig trobar insuls, avorrit i per sobre de tot dolent. El cert és que l’erotisme del text és de nivell de parvulari, la previsibilitat de la trama vergonyosa (un refregit actualitzat i poc reeixit d’Emmanuelle i Historia de O), el sexe plantejat decebedorament trist, sense morbo i exigu, i els personatges ridículs i poc creïbles. Amb aquest material original, que per altra banda demostra que avui tothom pot escriure un llibre (el veritablement complicat és que te’l publiquin), la consegüent adaptació fílmica anunciada des de fa anys només podia respondre a una òbvia estratègia comercial per estirar el xiclet i crear una fenomenologia tan buida i artificiosa com els orgasmes tàntrics, cosa que s’ha pogut confirmar amb l’estrena del seu tràiler oficial, que apunta a ‘thriller’ eroticofestiu xungu dels 90 (com aquells analitzats a la mítica websèrie Tetas y culos d’en Jacint Casademont) protagonitzat per una parella d’actors protagonistes amb menys sex-apple que dos hobbits en zel (Dakota Johnson i Jamie Dornan), i amb unes primeres escenes amb una intensitat eròtica a anys llum d’algunes vistes durant la darrera temporada de La Riera. Trist però cert.
Molts han justificat aquest nou fenomen literari, i ara pretesament fílmic orquestrat per la desconeguda directora Sam Taylor-Wood, com el resultat d’un erotisme dissenyat exclusivament per dones (¿?), idea que també han intentat vendre abans els directors de cinema per alguns adults Conrad Son amb el seu ‘soft porn’ o Erika Lust amb les seves inenarrables i soporíferes palles mentals respectivament. Estratègies de màrqueting i fum a una banda, i sense entrar en si el llibre hagués estat rebut d’igual manera si l’autor hagués estat un home per les nombroses escenes descrites en les quals la dona queda a l’alçada d’una espardenya, quedem-nos amb el millor, amb allò que sí que semblen haver aconseguit realment aquestes 50 sombras de Grey: despertar la iniciativa sexual d’un sector femení eminentment ingenu i ‘mature’ que, als albors del primer quart del segle XXI, seguia entestat a mantenir-se allunyat del plaer i de l’experimentació amb excuses com “avui tinc mal de cap”, “això no t’ho penso fer”, “per aquí no”, “qui et penses que sóc…?” i un llarg etcètera, però que alhora no els importaria que un jove desconegut, ric i tendre, les estaqués, les embenés als ulls i ‘les diese fuertecito’. En aquest sentit res a dir, el sexe és fantasia però quedar-se estancat en l’onanisme i no gaudir-lo lliurement i amb consentiment, ja sigui amb amor, sense, o pagant, és un insult a la vida. He dit.
Autor: David U. Ruiz / @callahan_ruiz
Realitzador, guionista, crític de cinema a @ElsBastards i @AraGirona, i pare d'@Scalletti, @elsputusamos, @FactoriaCorman i @Acocollonat