Dijous 7 d’agost, 20.00 h del vespre, estació de l’AVE de Vilafant. El meu col·lega, el periodista Sergi Caballero, espera que el reculli talment com si fos la meva puteta. No hi ha petons perquè -conyes a una banda- els dos som tan heteros que si fóssim dones, seríem lesbianes. Segur. Sense més preàmbuls arranquem direcció a Calella de Palafrugell, cap al concert que al cap de només dues hores ha de fer el gran Bryan Adams als jardins de Cap Roig. Durant el trajecte, amb el disc Anthology sonant de fons, faig memòria i m’adono que fa justament 18 anys del primer concert del compositor i cantant canadenc a què vaig anar, al Palau Sant Jordi de Barcelona, dins la gira del seu treball 18 til I die del 1996. I des d’aquí no he fallat a cap de les posteriors visites que ha fet a Catalunya, cinc en total si no vaig errat, tot i que la visita de Cap Roig em fa especial il·lusió perquè significa veure’l en la seva essència més bàsica, en un format acústic (emmarcat en la gira Bare bones), en què no només es troba còmode, sinó que creix com poques estrelles.
Bryan Adams forma part important de la meva banda sonora vital i, per tant, m’ha acompanyat en quasi vint anys de creixement personal, tant interiorment com escrotalment parlant, i les bromes sexuals als seus fans o les acusacions sobre la suposada monyardia de les seves lletres, no només comencen a ser penoses, sinó que defineixen els seus autors com uns ignorants que encara creuen que els Reis Mags existeixen o que un paio com Adams, amb 35 anys de carrera i 11 discos d’estudi a l’esquena, només pixa balades. A més, molts dels suposats grans roquers frisarien per posseir una part del talent natural d’Adams component melodies (i prefereixo no dir noms), fet que l’ha convertit, és clar, en el rei indiscutible del pop rock melòdic. En l’era d’internet, temes com Summer of 69, House arrest, It’s only love, We’re gonna win (tema dedicat al Chelsea, equip del qual és fan), The only thing look good on me is you, Black pearl o 18 til I die, entre d’altres, tots ells penjats a Youtube, demostren la versatilitat i grandesa d’un paio que va ser apadrinat en el seu moment pel tòtem del rock Tina Turner.
Tornant al fil de la meva narració, arribem al concert 10 minuts abans de l’hora D i ens col·loquen a primera fila. Mai hi he estat tan a prop. Abans que s’apaguin els llums, em giro i observo la gentada que tinc al darrere, per veure si trobo algun dels col·legues que m’havien dit que vindrien, en Xevi Ozalla, la Sara B. Font, l’Edu Pascual… Impossible. M’adono, però, de la diversitat d’edat entre els assistents; adolescents, avis, MILF, pares amb fills de 7 o 8 anys o sense… Adams és un artista intergeneracional, no hi ha cap mena de dubte. S’apaguen els llums i el públic comença a cridar. El canadenc ja és sobre l’escenari i saluda el públic. Tot seguit, la seva inconfusible veu ronca (que millora encara més amb el pas dels anys) comença a entonar el Run to you. Només l’acompanya la seva guitarra. No cal res més. Apoteosi. Queden gairebé dues hores de concert i el públic ja està entregat (de fet, ho està des de fa molta estona), terreny adobat per a les anècdotes.
El concert accelera i comencen a desfilar un rere l’altre alguns dels grans èxits del trobador d’Ontario, This time, Can’t stop this thing we started, It’s only love i Thought I’d died and gone to heaven, moment en què entra el seu únic suport durant tota la nit, el pianista Gray Breit. Després d’aquest darrer tema, Adams demana la col·laboració d’alguna dona salvatge que la vulgui acompanyar ballant des de la platea i en plan stripper el tema If you wanna be bad – ya gotta be good. Més apoteosi i sobretot èxit absolut de la voluntària, a qui Adams acomiada dient-li al marit «sé d’algú que tindrà molta sort aquesta nit». I és que Adams és un catxondo, un excel·lent mestre de cerimònies i un comunicador de gran naturalitat i finíssima vis còmica. El xou és genial musicalment parlant, però també ho és humorísticament, per sorpresa de molts.
Tots dempeus, sona l’himne Summer of 69, pèls com escàrpies. Aquí és quan crec que començo a perdre la veu. La seguiran els seus temes més coneguts, la majoria main themes de pel·lícules com Everything I do (I do it for you) (Robin Hood), All for love (Els tres mosqueters), Have you ever really loved a woman? (Don Juan de Marco), I finally found someone (El amor tiene dos caras) i Here I am (Spirit, de qui va compondre tota la banda sonora en col·laboració amb Hans Zimmer). No per casualitat, les seves composicions han estat presents en bona part de films durant la dècada dels noranta i part del segle XXI, per la seva facilitat a l’hora de connectar emocions amb el públic. Entre tant hit fílmic es cola Heaven (so del directe de Cap Roig), un altre dels seus primers grans èxits, «composada en un garatge ronyós mentre un gat es pixava a la meva guitarra», però que s’erigeix com la protagonista del moment més cinematogràfic de la nit: just a l’inici d’aquesta, un paio porta la seva xicota al davant de tot, a tocar a l’escenari, segurament amb alguna excusa oblidable, i un cop allà s’agenolla davant de tothom per proposar-li matrimoni. Ella diu que sí, és clar, i es fonen en el petó. El públic crida i xiula entre sorprès i emocionat, mentre Bryan para de tocar durant un moment. El cert és que està flipant mandarines; acabada la cançó, els hi donarà la seva benedicció. Ja fa estona que el concert ha entrat en una segona part en què el públic crida una petició i l’astre la concedeix ipso facto. La millor petició ve precedida del crit d’una fan: «Bryan, I love you! Please forgive me» (so del directe de Cap Roig), fet que fa arrencar el tema entre rialles. Hi va haver espai per a alguna cançó de nova factura més, sobretot al bis, moment en què el públic va abandonar les butaques per acostar-se a primera fila fins a l’apagament de llums final.
Els fans, els vells, els no tan vells i els que se’n van fer a Cap Roig, ja esperem tornar-lo a veure ben aviat perquè ens presenti el seu proper treball, Track of my years (estrena durant el proper mes d’octubre), una revisió de temes dels cinquanta, seixanta i setanta que més han influït en la seva carrera. I correrem encantats entonant el Back to you per veure’l, no en tingueu cap dubte.
Autor: David U. Ruiz / @callahan_ruiz
Realitzador, guionista, crític de cinema a @ElsBastards i @AraGirona, i pare d'@Scalletti, @elsputusamos, @FactoriaCorman i @Acocollonat