L’extinció de la humanitat per culpa d’un virus o alguna malaltia altament contagiosa és un tema sobreexplotat en el cinema, la literatura, el còmic i, finalment, la televisió. L’extinció pot ocórrer en dos supòsits, accidentalment o intencionadament. La segona hipòtesi, la més interessant, abona les teories conspiratives més diverses, començant per la trama fascinant d’Utopia i acabant per l’Ebola, que aquests dies reviu a Àfrica amb unes conseqüències que alguns vaticinen que seran horribles.
En el primer episodi de la segona temporada els guionistes d’Utopia –en una experiència molt més trencadora que Black mirror– ens expliquen de manera magistral la gènesi del projecte Janus barrejant casos reals dels anys setanta, com l’ascens al poder de Margaret Thatcher o l’assassinat d’Aldo Moro, amb la malaltissa obsessió de Phillip Carvel. Si existís una classificació de primers episodis (o sigui, S02E01) més brillants d’una segona temporada, hi hauria ara mateix un empat tècnic entre aquest –gravat tot com si fos un film de baix pressupost de sèrie B dels setanta– i el llegendari Man of science, man of faith (2005) de Lost.
L’argument d’Utopia, amb tot, no és original . Recordem la meravellosa adaptació que va fer Terry Gilliam a 12 monkeys (1994) de La Jetée (1962), on des d’un futur post-apocalíptic s’investiga qui o què va provocar exactament el virus que obliga la humanitat a viure sota terra. I encara és més adient recuperar Children of men (2006), la millor pel·lícula d’Alfonso Cuarón, ara de moda per la superficial Gravity. De fet, Utopia podria funcionar perfectament com una preqüela de la situació que s’exposa a Children of men, on de cop i volta les dones deixen de tenir fills. Molt abans, Wolfgang Petersen va intentar recrear, de manera matussera, què passaria amb un contagi massiu de l’Ebola a Outbreak (1995), en un oblidable film amb Dustin Hoffman. Sobre això, el llibre The Hot Zone: A terrifying true story (Richard Preston) és el millor testimoni sobre què pot passar a Àfrica i a Occident aquests dies. “En certa manera, la Terra reacciona immunològicament contra l’espècie humana”, escriu Preston.
També té certa vàlua documental l’esforç d’Steven Sodenbergh a Contagion (2011), molt més realista que els virus més bastards, els que converteixen la població en uns zombis assedegats de sang i de diners (els de la taquilla). Recordem ara la història de 28 days later (2002) de Danny Boyle, en què els primats (com els simis de la saga del planeta) són usats per a uns experiments mèdics que acaben com el rosari de l’aurora. També és devastadora, en aquest sentit, la pandèmia de World War Z (2013).
Tots sabem que fa temps que es diu i s’escriu que algunes societats secretes, agències governamentals o el grup de Bilderberg directament estan tan preocupats per la sobreocupació del planeta que han investigat i alliberat virus i bacteris diversos per provocar una extinció controlada del planeta, com la Solució Final del fill de puta de l’Adolf Eichmann. Crec que l’última novel·la de Dan Brown parla d’això mateix. Ho veiem a Utopia, en tot aquest món de fantasia mèdica s’hi barreja el classisme, el racisme i l’homofòbia. Per això s’hauria creat la sida, per liquidar la meitat de la població africana, sobretot els pobres i els homosexuals. Fins i tot n’hi ha que sospiten del càncer com un element per equilibrar la població. A I am legend (2007), inspirat en un devastador relat de Richard Matheson, del 1954, el que provoca l’extinció és precisament un virus mutant creat per curar el càncer.
Per bé o per mal, doncs, estem condemnats.
Autor: Lluís Simon
Periodista o similar. M'interessa tot. Heus aquí la magnitud del problema.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/LluisSimonR
- Facebook: https://www.facebook.com/lluis.rabaseda