Aquest post està ple d’espòilers, és l’única manera per poder explicar aquest gran final de True blood, una de les sèries més rebutjades per la majoria de la població, tot i que va començar amb un nivell molt alt, hi va haver alguna temporada que va marejar massa la perdiu i que va provocar una rebuig general. Sóc conscient que poca gent llegirà aquest post perquè cada vegada té menys seguidors, de totes maneres haig d’explicar com acaba la relació Sookie Stackhouse i Bill Compton, ho necessito.
El desè i últim capítol de la setena, i darrera, temporada de True blood es diu «Thank you», i molts ho atribuiran al fet que per fi s’acaba el calvari, però per mi l’agraïment va dirigit a Alan Ball, el creador també d’A dos metros bajo tierra, que ens planteja un final de temporada molt semblant. Encara que sembli mentida, True blood ens regala una darrera hora de masterclass d’autorealització i creixement personal.
La mort forma part de la vida: el vampir Bill decideix que vol morir, com més s’acosta a la mort més humà se sent -ell mateix ho explica a la Sookie-, ha recorregut la seva vida i ja ho ha fet tot, només li falta morir per trencar el cercle i reunir-se, o no, amb la seva família. Demana a la Sookie que l’ajudi en aquells moments, que l’acompanyi i l’ajudi, literalment, a morir. L’escena de la mort de Bill forma part de l’Olimp bastard, la Sookie a sobre seu amb una estaca a la mà i enfonsant-la dins del pit del seu estimat plorant desconsoladament per la pèrdua.
Assumptes pendents: Bill abans de morir té ganes de deixar les coses ordenades, decideix com repartir la seva herència, parla amb el xèrif perquè compleixi els seus darrers desitjos, aprofita el moment d’enamorament entre Jessica i Hoyt per demanar que es casin i poder portar a la seva “filla” a l’altar, un dels temes pendents de la seva vida humana. Jessica s’acomiada d’ell amb una emotiva frase: «Estaré bé, Bill, no et preocupis.» I s’abracen amorosament. Gran moment!
El límits se’ls posa un mateix: pendents de les informacions que reben dels demés ens marquem els nostres límits i, massa vegades, els nostres objectius. L’àvia de Sookie li deixa clar, quan és una nena, que només ella decidirà què vol fer, i que és capaç de ser la persona que decideixi ser. Finalment pren la decisió, per primera vegada s’escolta.
Viure el moment: Jason Stackhouse (que molt aviat serà el protagonista de l’especial Personatges Bastards) diu al seu amic Hoyt
: «S’han de viure els dies com si fossin els últims de la nostra vida», i davant del dubte de l’amic de casar-se amb Jessica li pregunta: «Si demà fos el darrer dia de la teva vida, qui t’agradaria que es despertés al teu costat?» Us atreviu a fer-vos la pregunta?
Plasticitat cerebral: «Jo sóc així, no puc canviar.» Quantes vegades hem sentit aquestes paraules? Sovint ens sentim còmodes amb aquesta afirmació, d’aquesta manera no s’ha de fer cap esforç per canviar perquè nosaltres mateixos ja ens diem que no podem. El nostre cervell rep informacions que processem i convertim en pròpies, mantenim aquestes idees o valors rígids durant molt de temps i quan algú o les circumstàncies ens les posen en dubte tendim a defensar-nos amb l’excusa que no podem canviar. Hi ho podem fer, és clar que sí, tenim prou plasticitat per aconseguir-ho. El reverend Daniels explica a Sookie que és creada per Déu, però que per canviar tal com és no necessita cap intervenció divina, és una tasca d’ella i de ningú més. Nosaltres decidim la nostra vida!
Per acabar el capítol veiem com evolucionen els personatges al llarg d’uns anys, un recurs habitual en moltes sèries que acaben i amb més gràcia que el final horrible de The killing. S’acomiaden de nosaltres amb un sopar tipus Astèrix i Obèlix mentre sona la cançó Karma del grup Lady, us la deixo:
[sz-youtube url=”http://www.youtube.com/watch?v=PL3oelKBtw8″ /]
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1