Fa 30 anys de Calles de fuego, amb això ho dic tot. Als Estats Units es va estrenar a finals de maig del 1984. A l’Estat espanyol vam haver d’esperar fins a l’octubre. El director? El gran Walter Hill. Si no el coneixeu, l’IMDb us farà el favor del segle.
Calles de fuego es va anunciar com el gran blockbuster de l’estiu. Amb una banda sonora excepcional, els espectadors del moment esperàvem amb candeletes el film. Va ser la segona casset que em vaig comprar a la meva vida. La primera, evidentment, havia sigut la de Ghostbusters.
Els actors? Els atractius Michael Paré i Diane Lane. L’antagonista, el magnífic Raven, protagonitzat per William Dafoe. Al director la idea li va venir quan era adolescent i el seu desig de col·locar en un mateix film motocicletes, una història d’amor, música rock, pluja, llums de neó i jaquetes de cuir. El resultat? Una barreja de film noir anys cinquanta amb color i estètica dels vuitanta que va ser profundament odiada per la crítica i despreciada pels espectadors.
És cert, Hill es va centrar en l’estètica postmoderna del neó i el concepte de fantasia musical pop abans que la MTV i les grans productores musicals del moment li robessin aquesta idea. Amb molt poca llum i colors brillants, la trama gira al voltant del film musical, que sembla que porta els actors pels camins de la història, amb el vestuari llampant de Georgio Armani.
Visualitat i so, aquests eren els pilars de Calles de fuego, dues premisses considerades com a baix art cinematogràfic en aquella època, quan el món del videoclip estava en constant punt de mira i l’odi a l’univers MTV era més que patent entre els crítics de més renom. No tots la varen martiritzar, tot s’ha de dir. Roger Ebert, del Chicago Tribune, va defensar l’originalitat dels diàlegs, com si fossin d’una altra galàxia i els lectors de la revista de cinema de referència nipona, Kinema Junpo, la va considerar com la millor pel·lícula estrangera al Japó el 1985.
La meva opinió? Jo la vaig veure el dia de l’ estrena al cinema Ultònia mig buit, molt tocat per les crítiques negatives que portava a l’esquena. Per fer aquest article l’he tornat a visionar i segueix estan entre les millors dels anys vuitanta, per molt que alguns no ho vulguin veure. Es torna a parlar d’ella en cercles revisionistes bastards i fins i tot el diari The Guardian l’ha defensada sense timidesa en el seu llançament en Blu Ray. Estigueu atents i entreu de ple al món del Walter Hill més odiat.
Una vegada dins, no en podreu sortir.
Autor: Víctor Gonzàlez
Professor i formador pedagògic en llengües i noves tecnologies per a escoles internacionals. Crític de cinema a @elsbastards
- Web: http://www.exuc.org/
- Twitter: https://twitter.com/Exuc
- Facebook: https://www.facebook.com/vikgo