David Cronenberg ha agafat protagonisme al centre d’Amsterdam. L’exposició més important fins a la data sobre el director (i filòsof) canadenc es pot veure a l’Eye Museum fins al 13 de setembre i, si sou seguidors dels seus films i no teniu una salut de ferro, l’experiència pot ser extremament perillosa, amb secret bastard inclòs.
La gran sala d’exposicions de l’Eye és el ground zero de l’univers malaltís de Cronenberg. Es fa repàs de la seva 
filmografia amb els props utilitzats a les seves pel·lícules i, la veritat, veure la càpsula de La mosca o el televisor de Videodrome amb la pantalla catòdica expandint-se fa que els fans més fervents tinguin palpitacions involuntàries pròximes a una petite morte, eufemisme que utilitzo per no posar en relleu el monstruós orgasme que tot allò representa. Monstruós orgasme, sí, que pot deixar més d’un lesionat per a tota la vida.
Els detalls pels quals estimem amb profunditat devota la seva carrera tenen similituds directes amb l’escena d’En busca del arca perdida en què els nazis es fonen tan bon punt posen la vista sobre el tresor de l’arca. No es pot apartar la vista a la bellesa encara que sàpigues el final que t’espera. Mira, fotografia i segueix mirant. Acabaràs exhaust i mort. La teva vida no serà mai més la mateixa.
Fem un repàs; la pistola original de Cosmopolis (2012), amb què Robert Pattison es dispara a la mà, les màquines d’escriure de Naked lunch (1991), l’escarabat kafkià del mateix film, el vestit de geisha de Madame Butterfly (1993), els jocs virtuals perfectament ordenats dins d’una vitrina d’eXistenZ (1999) com el The Micro-Pod o el Viral Ecstasy , la pantalla de Civic TV Channel 83 Cable 12 de Vidreodome (1983), els pamflets del polític de Greg Stillson (Martin Sheen) a La zona muerta (1983) o l’exosquelet de Rosanna Arquette a Crash (1996); bacteris letals per qualsevol cinèfil bastard.
No en teniu prou? Creieu potser que estic exagerant? Aguantareu com robocops tot aquest ventall de regals cronenbergarians? Revelem ara el secret de l’exposició. L’entrada al que jo dic que és la porta al cel bastard per se, el paradís dels Elois a The time machine, el nucli del big bang a l’explosió de l’Estrella de la Mort, la meva i radical fe en què després de tot hi ha una altra vida deprés de ser enterrats a dos metres sota terra. Sí, Cronenberg ho té tot ben preparat. Una gran habitació, tancada amb una porta de vidre. A dins, el gran monstre de metre vuitanta, a la barra de bar de the Naked lunch. I jo em poso a parlar mentalment amb 
ell, com Peter Weller dins l’univers Burroughs, en una sessió que ja descric com a telepàtica, en què posem sobre la taula les bases del nucli i sentit de la crítica bastarda. «És precisament per això que ets aquí», li sento dir. «Parlar de films des del seu origen.» La vanitat, en aquell moment, em pot i he de deixar de seguida aquell espai, que és ocupat per altres com jo, i acabo essent un més que baveja i elucubra teories sota les ales del gran director de Vancouver, el mestre i el guru, aquell a qui sempre estarem agraïts després del nostre traspàs. Déu, l’autèntic Déu, per molt que alguns ho vulguin negar.
Take your body to the edge. Long live the new flesh.
Autor: Víctor Gonzàlez
Professor i formador pedagògic en llengües i noves tecnologies per a escoles internacionals. Crític de cinema a @elsbastards
- Web: http://www.exuc.org/
- Twitter: https://twitter.com/Exuc
- Facebook: https://www.facebook.com/vikgo