La crítica és unànime, Boyhood és un dels films més extraordinaris del segle XXI. No hi ha fissures; el seu director, Richard Linklater, ha arribat al punt àlgid de la seva carrera i ho ha fet amb una pel·lícula rodada amb els mateixos actors durant dotze anys, seguint la vida de Mason Evans Jr. (Ellar Coltrane) de la infància a la majoria d’edat, experiment artístic que no s’havia fet mai des del naixement del cinema.
Per entendre el film ens hem de remuntar a la segona pel·lícula de Linklater, Slacker (1991). Filmada en 16 mm, Slacker segueix els carreranys de 40 personatges apàtics de la generació X durant un sol dia a Austin, Texas, amb les seves obsessions sobre el terrorisme, el control governamental, les teories de la conspiració i els ovnis. La càmera els retrata com si els moments en el temps s’apoderessin d’ells, idea clau a Boyhood, expressada pel pare de Mason Evans Jr. , Ethan Hawke (Mason S.):
«You know how everyone’s always saying seize the moment?» «I don’t know, I’m kind of thinking it’s the other way around, you know, like the moment seizes us.»
El temps és el que dirigeix el destí dels personatges als films de Richard Linklater. Ja a la primera escena de Slacker, quan un dels actors es posa a parlar amb el taxista que el porta al centre de la ciutat, li deixa anar el seu punt de vista sobre El màgic d’Oz, quan la Dorothy es troba l’espantaocells i han de decidir agafar un dels camins d’aquest món màgic, i deixen enrere les realitats paral·leles de les altres sendes, amb renovades tangibilitats i persones, i que haguessin convertit, potser, el temps palpable del moment, en un simple somni.
Trobar pistes sobre el pas del temps és una de les obsessions principals del cinema de Linklater, des de Dazed and confused (1993) a la trilogia Sunrise/ Sunset/Midnight rodada en un període de divuit anys amb els mateixos actors -però en diferents films- i posada sobre un merescut pedestal per tots els crítics cinematogràfics, incloent-hi els Bastards.
En el cas de Boyhood els canvis cronològics s’entreveuen a través de l’envelliment dels protagonistes principals (no és la mateixa la Patricia Arquette del 2003 que la del 2013) i el creixement d’Ellar Coltrane cap al món adult, però també mitjançant petits detalls, com els objectes tecnològics que els envolten i permuten, la situació política del país (Ethan Hawke deixa ben clar al seu fill com la invasió a l’Iraq de George W. Bush és un gran error) i en la música, aquelles melodies de grups com Wilco, Coldplay, The Hives, Cobra Starship, The Black Keys, Gotye, Yo La Tengo, Family of the Year i Arcade Fire, que marcaren el ritme de l’any, i que han quedat gravades a la ment dels espectadors per sempre.
Parlem de la quarta dimensió en cinema, amb un rodatge a intervals de temps, com esculpit en una escultura del record, molt proper a com el cervell rememora la nostra pròpia existència, a través d’episodis interconnectats i a la vegada desdibuixats. Linklater sap el que fa, coneix a la perfecció els ressorts psicològics humans, i ens els presenta en un gran quadre, com una pintura impressionista, però amb detalls realistes palpables, combinant aquests dos moviments artístics dins del metratge cinematogràfic.
Però tenim més pinzellades en el subtext de Boyhood; sentim la ja professora universitària Olivia (Patricia Arquette) i mare de Mason Evans Jr. explicant als alumnes les bases teòriques de B.F. Skinner, el pare del moviment del condicionisme, que opera en el fet que el comportament del subjecte es modifica pels seus antecedents i conseqüències, i no és mai lliure i està lligat a un entorn que seleccionarà la seva conducta per sempre (el moment ens defineix, «the moment seizes us»).
Molt al fons també, descobrim els preceptes de John Bowlby a les seves classes, pare del concepte d’afecció, centrat en el desenvolupament psicològic del nen i la seva evolució com a adult en una sèrie de lligams emocionals que el marcaran durant tota la vida adulta. Tot això ho coneix en profunditat l’Olivia, amb una vida arrossegada per les circumstàncies adverses que la rodegen, i que acaba en una angoixa quasi bé existencialista, quan veu que el seu fill, en Mason, i la seva germana, la Samantha (Lorelei Linklater), decideixen marxar de casa per sempre.
No podem, però, deixar passar la presència de la societat texana al film, amb Coltrane, Linklater i Hawke nascuts a l’estat de l’estrella solitària. Limitats pel conservadorisme de Texas, Ethan Hawke representa a Boyhood el millor i el pitjor del segon estat més gran dels Estats Units. Crític amb Bush i la seva política neocon-evangelista amb fortes arrels texanes i segona residència a la Prairie Chapel Ranch, la seva transformació al film de pare contestatari a home creient i conservador dins d’una típica família texana, el fa digne d’anàlisi potser en un altre moment i article, per no avorrir el lector.
Aquí acabem i donem la paraula a Richard Linklater. Hem de veure el film i tornar-lo a veure.
Esteu davant de la seva obra magna i, sens dubte, del millor film del 2014.
Autor: Víctor Gonzàlez
Professor i formador pedagògic en llengües i noves tecnologies per a escoles internacionals. Crític de cinema a @elsbastards
- Web: http://www.exuc.org/
- Twitter: https://twitter.com/Exuc
- Facebook: https://www.facebook.com/vikgo