Segurament la primera raó per decidir, fa uns 20 anys, fer-me insubmís al servei militar obligatori, la mili en dèiem, va ser no haver de jurar la bandera espanyola. Però hi havia una segona raó molt important, no volia anar a l’exèrcit. Tothom ha sentit batalletes sobre la mili dels pares i els avis. Un moment especial per les seves vides i que ràpidament van deixar a un costat. En realitat va ser un moment traumàtic a les seves vides. Van morir tots allà.
Hi ha dues coses de les quals mai tornes viu: l’exèrcit, sobretot si vas a la guerra, i la presó. El teu cos pot tornar viu d’aquests llocs, però crec que és molt clar que el teu jo no torna mai impol·lut d’aquestes experiències.
Quan vaig decidir no anar a la mili, en part, em vaig alliberar de tornar canviat. Per aquells temps ja havia observat com 3 dels meus millors amics tornaven diferents. Crec que el que va canviar més la nostra relació d’amistat van ser les seves milis. Del que no era conscient en aquell moment era que m’arriscava a tornar canviat de 2 anys, 4 mesos i un dia a la presó. Jo, com la gran part dels insubmisos catalans, no vam anar mai a la presó. Per sort, a mi ni em van jutjar.
Exemples de pel·lícules de guerra i militars en què la gent mor, tot i tornar viva, són bastant extensos. A mi personalment m’agrada molt el discurs final que fa Charlie Sheen a Platoon. Fins i tot puc recitar el principi de memòria: «I think now, looking back, we did not fight the enemy; we fought ourselves. And the enemy was in us. The war is over for me now, but it will always be there, the rest of my days.» Estarà amb mi la resta de la meva vida.
[sz-youtube url=”https://www.youtube.com/watch?v=p25bS4VXYq8″ /]
Per observar com la gent torna totalment canviada de la presó, tenim Orange is the new black. Ja es podia observar clarament a la primera temporada com la presó anava canviant la protagonista: Piper Chapman. Però aquesta temporada és definitiva, perquè es pot observar, no només com la Piper canvia, sinó com ho fan totes les seves companyes.
Segurament el trencament de l’amistat de Taystee i Poussey i tot el que envolta el problema del contraban durant la segona temporada és un molt bon exemple del canvi que poden fer les persones tancades a la presó. Els flaixos que fa la sèrie sobre cada personatge en cada episodi ajuden a veure’n els canvis.
Igualment el moment definitiu, el moment en què els guionistes fan que algú ho verbalitzi és a l’episodi 9 d’aquesta segona temporada. És allà on la Piper surt amb un permís per anar a visitar la seva àvia i uns amics de la família, de manera condescendent li diuen:
– You know what, we were just talking earlier about what a wonderful kid you were. Always in the newspaper for something and always achieving. We just want you to know, dear, we still see you as that person.
– I’m sure you are anxious to return to your old self.
I ella respon:
– I’m not, actually.
L’escena és imprescindible. Potser la més important de la segona temporada. La Piper que va entrar a la presó ha mort definitivament.
PD: Per què les sèries de Jenji Kohan tenen sempre bones músiques als crèdits inicials?