És difícil trobar una mala adaptació cinematogràfica d’una novel·la de John le Carré. Les més recordades potser són The spy who came in from the cold, de Martin Ritt, La noia del timbal de George Roy Hill, La casa Rússia, de Fred Schepisi, El sastre de Panamà, de John Boorman o la recent i magistral El talp, de Tomas Alfredson, totes aquestes són adaptacions d’aquell Le Carré que ens parla de la guerra freda i retrata les interioritats de la lluita tàctica entre l’URSS i els Estats Units. La caiguda del mur va perjudicar les trames de le Carré, l’autor va haver de buscar nous escenaris i contextos per a les seves novel·les, ja sigui l’espoli d’empreses i estats envers els països africans com és el cas de The constant gardener (adaptada per Fernando Meirelles) o retrats del món globalitzat i el terrorisme internacional post 11-S de les darreres A delicate truth (Una verdad delicada) i A most wanted man (El hombre más buscado).
El hombre más buscado ha estat adaptada per Anton Corbijn, fotògraf de grups musicals, realitzador de videoclips i director del biopic d’Ian Curtis Control i del thriller The american. La pel·lícula (i la novel·la) se situen a Hamburg, la ciutat portuària on Mohamend Atta va planificar els atacs al Worl Trade Center de Nova York, a Hamburg hi arriba un jove textxè, amb una carta que li dóna accés a una enorme fortuna aplegada pel seu pare. Les unitats d’espionatge sospiten que pugui ser un terrorista amb potència i comencen un seguiment. El cap de la unitat d’espionatge alemanya, Günther Bachmann, és un torturat agent, que va patir una traïció a Beirut que va provocar que es destapés la seva xarxa d’espionatge, aquest fet fa que ara es mostri molt cautelós i recelós de les unitats policials, polítiques i sobretot dels agents americans, culpables de l’afer a Beirut.
A banda de l’habilitat de Corbjin per captar visualment l’esperit i l’atmosfera de les novel·les de Le Carré i per mantenir la tensió argumental sense necessitat de grans escenes d’acció ni subratllats dramàtics, la pel·lícula és la darrera (en espera de veure la nova entrega d’Els jocs de la fam) classe magistral d’interpretació de Philip Seymour Hoffman, un magnífic actor que ens ofereix com ningú un personatge (Günther Bachmann) que sembla fet a la seva mida. Cigarret i whisky a la mà, Hoffman ens mostra delicadament, sense estridències però de manera creïble i solvent, l’autèntica característica del caràcter del personatge, la desconfiança, una desconfiança que és en si mateixa un dels principals temes de tota l’obra de Le Carré.
Potser no passarà a la historia, però El hombre más buscado se suma a la llista de les bones adaptacions de John le Carré.
Autor: Jordi Dorca
Sóc programador del Museu del Cinema. Escric a la Revista de Girona i sobre cinema i sèries a Els Bastards.
- Web: http://www.elsbastards.cat/
- Twitter: https://twitter.com/jdorcacosta
- Facebook: https://www.facebook.com/jdorcacosta