En els últims anys hem vist propostes més o menys reeixides sobre films, sèries o llibres de temàtica Z; algunes presumptuoses a matar, d’altres més lentes que els zombis de Romero respirant, algunes altres amb el zombi com a mera excusa per divagar sobre reflexions existencials plantejades tardanament i que importen més aviat poc, i altres simplement merdes infumables com Memorias de un zombie adolescente (Jonathan Levine, 2013), una inenarrable variació crepuscular dels pobres morts vivents, víctimes –aquí– d’una de les pitjors pandèmies conegudes actualment i per a la qual encara no s’ha trobat cura: l’adolescència. Però poca cosa lleugera i funcional, escassos divertimentos (a excepció de la World War Z de Marc Forster i Brat Pitt, per posar algun exemple) amb hordes de zombis, acció i gore simplement amb el propòsit de regalar unes risas a l’espectador bregat en mil odissees Z. Tot això fins que Syfy TV i The Asylum, dos tòtems del cinema fantàstic amb pressupostos irrisoris, han creat Z Nation, és clar. I es que “Romero els cria i ells s’ajunten”, que deia Nietzsche.
Vistos els dos primers episodis, podem constatar que la sèrie proposa un gir sense manies del zombi a la sèrie B, o més aviat a la Z, fet que ha estat rebut per l’audiència amb excessiva fredor. Z Nation planteja un món quasi totalment zombificat tres anys després de l’eclosió de la pandèmia Z, i la troballa quasi accidental, feta per un petit grup d’investigadors militars, de la possible vacuna del virus Z en els anticossos d’un cràpula que ha de ser custodiat per un grup de supervivents des de l’estat de Nova York fins a Califòrnia. Guions sense ni cap ni peus com a Lost, diàlegs estúpids i situacions esperpèntiques (la lluita del primer episodi, entre un dels supervivents i un nadó zombi al més pur estil Braindead, és patèticament hilarant), personatges imbècils destinats a ser menú dels Z –com se’ls anomena aquí–, gore i efectes especials tronats, i una realització més que efectiva al servei d’unes subtrames plantejades amb acció a dojo, són els grans al·licients d’una sèrie que, òbviament, els seus creadors (John Hyams, Tim Andrews, Luis Prieto i un llarg etcètera) no es prenen gaire seriosament. Si bé és cert que el primer episodi va ser una inesperada sorpresa per als amants d’aquest tipus de produccions gamberres i excessives, el segon episodi, amb el grup protagonista buscant gasoil en una vella refineria, ha baixat lleument el nivell. A veure si la sèrie acaba de trobar el to i la regularitat que el seu gran i innegable referent, The walking dead, encara segueix buscant passades quatre insofribles temporades, i als albors d’una cinquena que, per què us haig d’enganyar, fa molta mandra. L’avançament del tercer episodi, amb una campana rodolant per terra mentre esclafa literalment uns quants zombis, els peus dels quals queden, però, palplantats a terra com si res, conviden a l’optimisme més desfermat.
En definitiva, una mica d’aire fresc –pel que s’ha vist de moment– per a un subgènere que fa anys que s’encarcara lentament, més per l’excessiu rigor intel·lectual que no pas pel rigor mortis de les seves darreres propostes, que, en conseqüència, l’aboquen sense remei a una hibernació forçada amb l’objectiu de regenerar-se urgentment. Subproductes com aquest o com Zombeavers (Jordan Rubin, 2013), l’altra gran sensació Z del moment, de la qual parlaré pròximament, encara que molts els marginin a un ostracisme injust i premeditat, possiblement fruit de prejudicis emesos des d’òptiques més adultes, són petits fours necessaris i moltes vegades revitalitzadors de gèneres i temàtiques esgotades (la sèrie B i Z gairebé sempre han assumit aquesta poc agraïda funció) i que només el temps deixarà al seu lloc just.
Autor: David U. Ruiz / @callahan_ruiz
Realitzador, guionista, crític de cinema a @ElsBastards i @AraGirona, i pare d'@Scalletti, @elsputusamos, @FactoriaCorman i @Acocollonat