Ho sé, estem infestats de morts vivents. Es diguin zombis, caminants, walkers, zetas o simplement infectats, els trobem fins a la sopa. Per acabar-ho d’adobar, i com passa sovint, quan algú té èxit no paren de sorgir-ne imitadors, i això és el que ha succeït precisament a la petita pantalla arran de l’èxit de The walking dead. Un cop aquesta sèrie s’ha convertit en tot un fenomen (malgrat les insistents andanades de la seva audiència), va i apareix l’enèsima cridada a sacsejar (per fi?) el (sub)gènere. O almenys això és el que diuen.
L’argument, original, el que es diu original… Narra les desventures d’un grupet de supervivents d’una devastadora plaga zombi que decideixen unir forces per continuar deambulant per les carreteres d’una Amèrica desolada i infestada de morts vivents. També, encara que a alguns els pesi, tenen com a objectiu traslladar de Nova York a Califòrnia un cràpula que conté a la seva sang infectada el possible antídot que pot suposar la supervivència de la raça humana. La banda que formen els protagonistes és d’allò més variada, interracial i intergeneracional, només faltaria: entre ells, trobem un líder les decisions del qual no sempre són ben enteses pel grup, una negra que domina les armes blanques, un iaioflauta savi de Vilatrista, dos adolescents que són com gat i gos i que tant s’atrauen com abaten infectats, i una noia enigmàtica de bon veure que va més lleugera de roba que la resta. Tots ells són personatges amb l’encefalograma pla, no fas cas que ens haguéssim agafat afecte quan morin, i, com que això no passa, continuen donant pel sac. I per si no en teníem prou, en aquesta, repetim-ho, original història, hi trobem una mena de Gran Germà, personificat en un soldat que viu sol connectat al món des d’una base de comunicacions situada a Alaska i que, només sentint la seva descomunal xerrameca, un ja entén que mitja humanitat hagi preferit participar en un gang bang zombi i l’altra part hagi consultat els manuals de com practicar correctament l’art del harakiri.
Per cert, encara no us he dit com es titula la sèrie: Z Nation. La Z, s’entén, com a inicial de zombi. També, suposem, de sèrie Z. I això no és cap bajanada, tenint en compte que els seus creadors són els de SyFy TV amb l’ajut inestimable de The Asylum, els mateixos perpetradors d’obres tan referencials com… com… com…, bé, si, en tenen una, Sharknado, aquell petit fenomen mediàtic arran de la seva repercussió per Twitter quan es va emetre per cable. Sense arribar al seu nivell de paròdia, la principal qualitat d’un film mediocre però d’allò més entretingut (sobretot si el passaves a càmera ràpida quan els protagonistes filosofaven), a Z Nation se’ns ven que són “el súmmum per veure zombis morir de manera creativa” (sic). Per ara, vistos els dos primers episodis, només diria que han transcendit dues escenes que el meu cervell no ha acabat d’esborrar del meu ja afectat disc dur: un bebè zombi menjant-se el pobre Michael de Lost (que des del minut 1 en què apareix ja detectem que és carn de canó) i un zombi atrapat a la roda d’un cotxe. Allò del gos zombi, la veritat és que també persisteix a la memòria, però per patètic.
I del maquillatge, què en podem dir? Doncs com això del gos.
Només per comparar, tinc una colla d’amics, alguns bastards entre ells, que fa anys van rodar un llargmetratge amateur (la mítica Festí de sang) amb menys duros que passió, però que supera amb escreix l’aposta per oferir una revisió del gènere des d’una òptica de sèrie Z. Allò, amic Callahan, sí que era homenatjar el Peter Jackson dels inicis, com bé saps.
Z Nation, ja us auguro jo que no passarà de guilty pleasure si la cosa continua igual. Per ara les puntuacions als webs especialitzats li atorguen una mitjana de 4,9 i baixant. I encara prou.
Rick, torna ja!
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn