Cada nit miro el cel. En repasso cada racó: el pas lent dels núvols, els llampecs que de sobte il·luminen tota la ciutat, la intermitència de les estrelles… però no és el que busco. El que desitjo és que es faci present la nit més blava i que amb ella arribi un so, inconfusible, el so de l’univers.
Cada nit l’espero. Com si es tractés d’una vella promesa que mai em va fer, com si m’hagués jurat que tornaria a per mi, com si ens haguéssim vist alguna vegada, cara a cara. Mai he pogut veure’m reflectida als seus ulls, però sé que siguin del color que siguin, aquests amaguen la tristor més profunda, una abismal responsabilitat i absoluta bondat.
Sé que vindrà, en el moment més inesperat. Estaré en pijama i despentinada. Apareixerà de sobte i dirà: “Hi, I’m the Doctor” i esperarà que jo li pregunti “Doctor? Doctor, who?” però la meva resposta serà “Ja era hora, sweetie”. Posarà una adorable cara de sorpresa i només podrà afegir una paraula, potent i enèrgica, que just ser pronunciada serà presagi de mil aventures en mons llunyans: “Allons-y!” A partir d’aquest moment passaria a ser la seva “companion” i començaríem a viatjar pel temps i l’espai, incansables, dins de la meravellosa (i camuflable) màquina del temps anomenada TARDIS. “It’s bigger on the inside” hauria de bramar, just a l’entrar dins blava cabina de policies, per no defraudar el Doctor. Milers de pius, botons i palanques per polsar i la mateixa quantitat d’habitacions dins un espai ridículament petit des de fora, immens des de l’interior. Daleks, Cybermens, Weeping Angels, Slitheens, Sontarans… tota l’existència per descobrir, cap racó fora del nostre abast.
Mentre aquest Senyor del Temps no arriba, l’únic que puc fer és veure totes les aventures que ens ha anat deixant Doctor Who (2005) i posar-me al dia per veure l’actual vuitena temporada, pel que diuen, més fosca que mai i amb un actor que promet: Peter Capaldi. Podrà seure al tro de millor Doctor que, sens dubte, ocupa el grandiós Tenth Doctor, David Tennant?
Si no l’heu començat, us encoratjo a fer-ho i assistireu a veure una de les millor sèries que s’han fet. Sense pressa, degusteu-la i segur que passada la primera temporada ja sereu uns whovians declarats. Heu d’estar preparats per trobar-hi de tot. Una sèrie de la que tothom pot gaudir-ne amb aventures sense fi en els llocs més recondits de l’univers. Els capítols presenten tots una estructura similar: allà on hi ha un problema, el Doctor hi actua. L’abisme qualitatiu entre episodis és, en ocasions, del tot irregular, des de capítols totalment mancats de gràcia a perles que perduraran en el temps. Però anem a l’epicentre de tot, la màgia del Doctor. Ell serà qui us atraparà des del primer moment (bé, ell o la Rose, no ens enganyem). Les seves ganes de tirar endavant, els seus més que notables canvis o transformacions, l’optimisme que desprèn i el xut d’adrenalina que ens transmet a tots els humans. “Som únics” ens repetirà fins a la sacietat. I el seu contrapunt, els acompanyants, cadascun aportant un punt de vista únic que ajuda a la sèrie a prendre tocs humorístics diversos segons la temporada. Prepareu-vos per riure molt i per plorar molt. Us ho dic per experiència personal. Les llàgrimes brotaran sense fre dels vostres ulls. I hi haurà moments meravellosos on seran de tristesa i alegria alhora. I cada dia sentireu dins el vostre cap la melodia de la introducció. La cantareu, la tatarejareu, la xiulareu. Ja no hi ha volta enrere, whovians!
El meu consell és, doncs, que mireu el cel i espereu escoltar el millor so que hi ha a l’Univers: el so de la TARDIS, l’arribada del Doctor. Allons-y!
Autor: Anna Vilaró
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/Taxidermica
- Facebook: https://www.facebook.com/anna.vm.752