En Joel Joan és un capullo. Un paio conflictiu i complicat, un malalt i un tarat. També un intransigent i un radical capaç d’ignorar-te si no li parles en català. Això si no et tira el cafè amb llet a la cara.
Ho diu el mateix Joel Joan, a través del seu nou personatge: en Joel Joan, el protagonista d’El crac, la nova sèrie que TV3 va estrenar dilluns a la nit i en la qual s’interpreta a ell mateix. Que teniu dubtes? Doncs els títols de crèdit ho deixen clar (o no): “Tots els fets i personatges d’aquesta història són ficticis. Qualsevol semblança amb fets o persones reals és pura coincidència… Excepte en el cas d’en Joel Joan. Ell és així.”
En què quedem? Autoparòdia? Autocrítica? Veritat o ficció? Realment importa? Quin crack!
Els Bastards no som gaire proclius a fer crítiques de sèries de TV3. Rarament, perquè, a banda de criticar La Riera (“La Riota”, en paraules de Joel Joan), no hi ha res de ficció que ens interessi. Per dir que la sèrie més interessant que ha estrenat la nostra últimament és John Adams, pura arqueologia televisiva. Pel que fa a la producció pròpia, fa anys que, si no t’interessen els embolics familiars de pa sucat amb oli de l’estil Ventdelplà, millor que t’endollis a internet. Cosa que fem la majoria de gent un cop ens hem posat al dia amb els telenotícies.
I és així com, per art de màgia, va i ens torna a aparèixer el gran Joel Joan. I no, el més collonut és que no es tracta de l’enèsima reposició de Plats bruts. Ho fa amb una comèdia que ha creat i dirigit conjuntament amb Hèctor Claramunt. El punt de partida és original: resulta que, quan un equip de rodatge està a punt de filmar la gran producció catalana de l’any, Moragues, el gran general, es queden sense protagonista, perquè Daniel Brühl els deixa penjats com un fuet i els seus possibles substituts, l’Eduard Fernández i en Sergi López, estan ocupadíssims rodant altres films. Aleshores en Joel Joan, un actor que fa temps no es menja un torrat i desesperat perquè no té projectes, farà els possibles i passarà per sobre de tothom per aconseguir un paper a la pel·lícula que rodarà Niko (brillant Miki Esparbé), que l’odia a mort. Tot just començar, deixar que la seva xicota es fiqui al llit amb el realitzador és només una de les coses que li passen pel cap a aquest genial arribista. L’aparició de Roger Coma al tram final promet grans moments.
Amb un capítol, Joel Joan se’ns ha ficat a la butxaca. Ho ha aconseguit fent allò que millor sap, fent d’ell mateix. Alguns esperaven riure amb un altre Plats bruts. D’altres trobaran a faltar la finor narrativa de Porca misèria. El crac, però, resulta que és una combinació de les dues, una fusió entre l’humor exagerat d’una i la comèdia amarga de la segona. També una amalgama entre els dos personatges que l’han fet cèlebre, en David i en Pere, per oferir un Joel Joan que com pocs s’atreveix a llançar-se als lleons i a riure’s com ningú d’ell mateix (amb un punt d’autocomplaença, cert, però això, és clar, va amb la persona/personatge). D’aquí, estem segurs, en pot sortir una proposta fresca que animarà per uns dies una graella televisiva sovint depriment.
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn