Cold in July ho té tot per ser un bon film. Actors sòlids (Michael C. Hall, Sam Shepard i Don Johnson), un director que sap el que es fa (Jim Mickle) i la trama d’una novel·la de Joe R. Lansdale publicada el 1989, amb el mateix títol, autor de Bubba Ho-Tep o Christmas with the dead, dos relats que han tingut les seves corresponents adaptacions cinematogràfiques.
A l’estrena a Sundance, Cold in July va complir totes les expectatives de crítica i públic, va passar de puntetes per Cannes, i s’ha estrenat ara a Sitges i competeix a la secció Oficial Fantàstic Òrbita.
Si els ingredients principals del film són l’est de Texas l’any 1989, la fórmula secreta és un tempo pausat i angoixant del cinema de John Carpenter, amb música minimalista i repetitiva, imatges neo-noir barrejades amb les llums de neó de les pel·lícules dels anys vuitanta, títols de crèdit simples i concisos i els protagonistes dins d’un espai tenebrós, bevent directament dels westerns d’Anthony Mann.
A Cold in July planegen també films com Road house (Row Herrington, 1989) o Memories of murder (Bong Joon-ho, 2003), i hi destil·la una atmosfera gòtica del sud pròxima al Walter Hill de La presa (1981) i amb visos dramàtics d’Una història de violència (2005), del mestre David Cronenberg.
En principi m’és molt difícil veure l’espectador entrenat de Sitges no aplaudir clamorosament amb Cold in July. Un film que ens recorda que el cinema encara és un espai artístic de gran calatge.
[sz-youtube url=”https://www.youtube.com/watch?v=XkyuV69YZcM” /]
Autor: Víctor Gonzàlez
Professor i formador pedagògic en llengües i noves tecnologies per a escoles internacionals. Crític de cinema a @elsbastards
- Web: http://www.exuc.org/
- Twitter: https://twitter.com/Exuc
- Facebook: https://www.facebook.com/vikgo