Menú de navegació+

‘The double’, l’alienat

Publicat el 9 octubre, 2014 per a Cinema, Sitges 2014 |

A+ | a-

the-double-richard-ayoade-david-lynch-jesse-eisenberg-mia-wasikowska-sitges-2014-els-bastards

Primera incursió en la ciència-ficció o més aviat en el gènere distòpic del jove Richard Ayoade, director de capçalera d’algunes de les grans bandes britàniques de rock alternatiu i aprenent (i molt) de David Lynch,  És un projecte ambiciós, amb Jesse Eisenberg i la cada vegada més consistent Mia Wasikowska, i que té alguns ingredients interessants i altres de pertorbadors, en el bon sentit de la paraula. Es tracta d’una adaptació lliure d’un conte del mateix nom de Dostoievski, però situat en un futur incert. El protagonista (Simon s’havia dir, precisament) és un funcionari captiu d’una gran corporació, una història ben coneguda.

the-double-richard-ayoade-david-lynch-jesse-eisenberg-mia-wasikowska-sitges-2014-els-bastards

Però anem al gra. Simon s’enamora i s’obsessiona amb una jove companya de feina i veïna, a la qual espia, en unes escenes copiades literalment (homenatge, en diuen ara) de La finestra indiscreta. De fet, Mia té un deix volgut, amb mocador i tot, de l’encisadora Grace Kelly. El noi és una capsa tancada, una persona alienada per les circumstàncies, l’entorn i una mare amb demència mental. Em recorda el desgraciat protagonista de Her, incapaç de mantenir cap interrelació humana

the-double-richard-ayoade-david-lynch-jesse-eisenberg-mia-wasikowska-sitges-2014-els-bastardsI heus aquí que apareix el doble al qual fa referència el títol. Recordeu Edward Norton al Fight club? Les coses van per aquí, salvant les enormes distàncies estilístiques. L’obsessió malaltissa del protagonista i el disseny de producció són trets que beuen directament d’alguns dels memorables episodis de Black mirror. I potser, ara que ho dic, amb un curtmetratge s’hauria pogut explicar la mateixa història, amb la mateixa atmosfera. En l’edifici de funcionaris, els personatges secundaris que “amenacen” el protagonista semblen sorgits directament del Brazil, de Terry Gilliam, i el règim que intuïm que governa tot aquell món s’acosta força a la imatge que tenim de Corea del Nord. Jesse s’hi esforça, però no em convenç del tot en el seu doble rol.

És un film idoni per veure a Sitges entre una matança de zombies i qualsevol sessió de tortura salvatge. Convida a una certa reflexió i els bastards també som persones. O no?

7,5/10

[sz-youtube url=”http://youtu.be/RYj3dMhjBB8″ /]

 

Lluís Simon

Autor: Lluís Simon

Periodista o similar. M'interessa tot. Heus aquí la magnitud del problema.