Ens emplenem la boca de la “necessitat” de tenir objectius a la vida, de mantenir il·lusions que ens permetin avançar, evolucionar, perquè quedar-nos estancats no és positiu per a la persona, s’ha d’estar en continu moviment per sentir-nos realitzats. L’amic Maslow va construir la piràmide més famosa de l’univers; al seu costat, Keops fa el ridícul i només és comparable ─per als que estem grassos─ a la piràmide alimentària de la dieta mediterrània. Tothom la coneix, potser ara no us sona, però quan la descrigui la recordareu. La teoria de les necessitats segons Maslow explica que no podem pujar de nivells dins la piràmide si no tenim complertes les necessitats inferiors, primer hem de tenir assegurats els factors biològics (menjar, anar de ventre, tenir salut física…) i a partir d’aquí ens preocuparem per la seguretat (econòmica i personal), per l’amor i anar fent fins a aconseguir l’autorealització a partir de l’autoconeixement. Vaja, que la part mística la deixem per al final. Tothom hi està d’acord, és clar! L’únic defecte de la teoria és que no té en compte els detalls i, de vegades, els detalls són el factor més important d’una vida, sobretot per mantenir una certa estabilitat.
Imagineu una societat que ha col·lapsat econòmicament i ha esdevingut pobre, devastada, amb pocs recursos. El patiment és extrem i les necessitats bàsiques no estan cobertes, a més, aquesta societat ve d’un passat ric en què estava pensant en l’autorealització perquè tot el demés ja ho tenia solucionat, per tant de sobte ens trobem als peus de la piràmide un altre cop. The rover (David Michod) va d’això, de l’adaptació, de la superació i de les motivacions que ens mouen. Eric (Guy Pierce) para en un bar a fer un refresc, ha estacionat a la vora de la carretera principal que travessa el desert. El caos ha arribat fins i tot en aquell racó inhòspit d’Austràlia, només hi queda pobresa, violència, supervivència. Uns individus que fugen després d’un atracament li roben el cotxe i l’home comença una cerca imparable per recuperar-lo. Per què? Què el motiva a moure’s? Què té d’important el cotxe? Mentre va fent camí anirà trobant personatges que també tenen alguna cosa que els fa lluitar per viure: una veterinària que protegeix gossos perquè no es converteixin en aliment, un militar que continua fent la seva feina com cal perquè és l’única manera de sentir-se soldat, etc. Tots ells necessiten un objectiu, que les seves vides tinguin significat més enllà de sobreviure.
Les societats devastades postapocalíptiques donen molt de joc en el cinema fantàstic, per això aquesta The rover la podem trobar al Festival de Sitges. Tot i que també és australiana no té cap similitud amb Mad Max, el realisme d’aquest film li dóna un toc més semblant a The road, amb la diferència del temps atmosfèric, en la versió cinematogràfica de la novel·la de Corman McCarthy no vèiem el sol ni per casualitat, aquí patim calor.
Ritme pausat, bona fotografia, diàlegs encertats, ben resolta, The rover és una pel·lícula que podria certament guanyar algun premi a Sitges, potser li falta només l’espectacularitat dels films que s’emporten el premi gros. Aquestes mancances visuals les supleix perfectament amb dos actors que estan espectaculars, Guy Pearce (la seva mirada parla més que la seva veu) i Robert Pattison, en el paper d’un noi abandonat pels seus amics que viatjarà amb Eric. De les magnífiques converses de The rover em quedo amb la d’Eric amb un militar, simplement genial.
Aposto per ella en algun premi: interpretació, seria just; la direcció, un desig personal, perquè m’encanta David Michod, que amb aquest títol torna a mostrar la violència com alguna cosa natural, com va fer amb la magnífica Animal kingdom, i demostra que domina el ritme a la perfecció i que sap treure profit d’un bon guió i d’uns actors excel·lents.
[sz-youtube url=”https://www.youtube.com/watch?v=ChM2icbWo9w” /]
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1