The signal (William Eubunke, 2014) és, sens dubte, un títol força ambigu per a qui decideixi veure el film que s’amaga al darrere, una petita joia indie de ciència-ficció. El plantejament arrenca amb l’inici d’un viatge de carretera pels Estats Units de dos amics experts en telecomunicacions, James i Jonah, i la xicota d’un d’ells, Hale, rere el rastre d’un suposat hacker que els fa sortir de polleguera. El primer contacte que l’espectador testificarà entre els nostres protagonistes i el seu responsable, Nomead (via Whatsapp i e-mail), presentat al principi com si es tractés d’un joc entre el gat i la rata, serà pràcticament l’últim, cosa que relegarà el títol a un enginyós esquer que adquirirà la seva comprensió durant els trepidants minuts finals.
Després d’unes primeres tensions entre la parella, en què descobrirem que ell pateix una malaltia degenerativa, els tres es desplaçaran cap al teòric punt d’origen del senyal, una desolada barraca al bell mig de Nevada (un estat que tot bon fan del cinema de ciència-ficció hauria de saber què representa), que serà assaltada a l’estil The Blair witch project, un fet que fa presagiar els pitjors auguris estilístics. Per sort només és un miratge: a partir d’aquí, alguns girs inesperats i informació amb comptagotes, tot molt ben planificat, i amb un ritme narratiu lent però intens que farà créixer l’angoixa i l’expectativa dels nostres protagonistes ─i la nostra─ fruit d’un sorprenent captiveri.
El film presenta una factura més que efectiva malgrat l’evident falta de recursos, i de fet per això els seus FX, sense ser res de l’altre món, sorprenen positivament (guardonat amb el premi als millors efectes visuals al festival Sitges), tot i que l’excessiva càmera lenta i el muntatge d’estètica de videoclip indie amb flashbacks força innecessaris pel mig, esgoten en més d’un tram del metratge. La sobrietat, però, del director William Eubank (Love, 2011) en la realització i el guió, no exempt de llacunes i fets difícils de creure que fins i tot queden bé, així com l’efectivitat dels seus actors protagonistes, entre els quals destaca un lacònic però sempre carismàtic Laurence Fishburne (o el paio que se l’ha menjat), són els punts més atractius de The signal, un film que aguanta l’interès fins al final tot reivindicant un tipus de sci-fi que no s’estila gaire avui dia en els grans festivals de gènere; senzilla, moderna i completament deutora del manga més high-teach. Encontres a la tercera fase, Akira i Matrix són alguns dels seus grans referents.
Autor: David U. Ruiz / @callahan_ruiz
Realitzador, guionista, crític de cinema a @ElsBastards i @AraGirona, i pare d'@Scalletti, @elsputusamos, @FactoriaCorman i @Acocollonat