Bon dia a tots els que us acabeu de despertar de la ressaca hispanista. Sobretot a a aquells que encara teniu el pijama humit d’haver somiat tota la nit amb la bandera tribarrada onejant al vent o dels que encara teniu trempera matinera pensant en la cabra de la Legión… Us vull alegrar el dia, no pas encanonant-vos amb una Magnum com el meu bon amic Eastwood sinó recomanant-vos que aneu de pet a veure la proposta de l’amiguete Segura i el seu Torrente 5: Operación Eurovegas.
Seria bo, la veritat, només perquè se us esvaeixi una mica aquest somriure i l’eufòria post 12 d’octubre. No sabeu el que us espera, però si voleu us en faig cinc cèntims.
Santiago Segura torna a ser un visionari. I no ho dic tant perquè s’ha convertit en el paio capaç de colar fins a cinc pel·lícules quasi bé idèntiques i malgrat tot convertir-les, any rere any, en la pel·lícula més taquillera del cinema espanyol. Això, quan encara som molts els que el recordem a principis dels noranta passejant-se per Sitges repartint propaganda en fotocòpies per promocionar el seus curts Evilio i Perturbado. Sinó perquè té molt clar el que podria passar a aquest país anomenat España (amb ñ, és clar), conegut mediàticament perquè encapçala els rànquings d’atur europeus i és el primer país del món que té un infectat d’Ebola no provinent de l’Àfrica. Ho visualitza en la pel·lícula, sobretot en un pròleg brillantment condensat: Torrente, el protagonista, surt de la presó i es troba un país devastat econòmicament i moralment des que Catalunya és independent i la Unió Europea els ha expulsat perquè tornin a la seva estimada pesseta. I això no és tot. Amb els mateixos polítics manant i el rei Felipe VI vivint encara de la mamella, però ara ja amb Pablo Iglesias com a líder de l’oposició (amb això molts ja no podran tornar a dormir mai més), resulta que Catalunya juga a la final del Mundial contra Argentina, un esdeveniment que un desil·lusionat Torrente aprofita per perpetrar l’atracament del segle a Eurovegas. Per acabar-ho d’adobar, el 2018, a Madrid ni relaxing café con leche ni hòsties i no es tenen notícies de cap celebració pàtria dels jocs olímpics…
Ara entenc per què no ens deixen votar. Jo, si fos español, tampoc no ho permetria.
Al film els catalans rebem d’aquella manera. Per exemple, al seu particular Ocean’s eleven canyí no hi som benvinguts, com aquell lleidatà que es presenta al càsting d’atracadors de pa sucat amb oli i li diuen: «Catalán? Pues te jodes, que para eso soys independientes.» Gràcies, que Déu o qui sigui t’escolti Santiago, y cierra España! O quan l’amiguete Buenafuente apareix com el típic català de la pela és la pela o descobrim amb simpatia que Roncedo és tan renegat que ha acceptat exercir de seleccionador de la nostra selecció (amb la qual cosa demostra, doncs, que de tonto no en té ni un pèl). I poca cosa més i és una llàstima després d’aquest fantàstic pròleg apocalíptic (per a España, s’entén).
Des que Segura es va treure de la màniga el fatxa i racista de Torrente, el 1998, han passat molts anys. Ja poden fardar alguns de la #MarcaEspaña que ell se’n carda de tot i de tothom. A la seva manera, certament, però ho fa. Cinematogràficament parlant, el problema principal és que la paraula novetat no pertany al seu vocabulari. Només cal veure com repeteix cameos i fins i tot gags (sense anar més lluny, el de les pajillas, que torna a ser hilarant). Un bucle, del qual, molts esperem que surti algun dia com nosaltres d’aquest gran Estat espanyol que caricaturitza.
Paciència, amics, segons en Segura tot arribarà i el 2018 els tindrem de veïns.
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn