Al meu poble, el Jonquer, entre Amer i les Planes d’Hostoles, cada any la companyia amateur que tenim fa una magnífica representació teatral en el marc de la festa major. El pavelló abans, ara el polivalent, queda ple de gent amb ganes de passar-ho bé, i en gaudeixen doblement, per una part veuen una bona comèdia i, a més, riuen perquè els seus conciutadans són sobre l’escenari fent el ridícul, per alguns, i d’actors, per una immensa minoria. El dimarts passat al Cinema Truffaut va passar el mateix, les tres-centes persones que omplíem el cinema en les dues sessions que es van programar, a més de sentir curiositat per Murieron por encima de sus posibilidades, també volíem descobrir quins amics, coneguts i saludats apareixien a la gran pantalla.
Isaki Lacuesta va arribar amb el temps just per fer la presentació a la sessió de la tarda, acompanyat de Pau Riba, Albert Pla, Ivan Telefunken i Àlex Munner, van pujar a l’escenari tots menys aquest darrer, que va preferir ocupar un lloc al pati de butaques. Amb Guillem Terribas com a mestre de cerimònies, la improvisada entrevista inicial va predir l’argument de la pel·lícula: preguntes òbvies i respostes genials.
Un grup de persones pateixen les conseqüències de la crisi i reaccionen de manera violenta davant dels que els han enganyat i estafat, davant d’aquells en qui confiaven i els han traït, davant d’aquells de qui esperaven comprensió en moments difícils. Lluny de semblances estètiques amb Tian Xhu Ding, de Zhangke Jia, comparteixen l’origen del mal, l’ambició de poder i la
solució, la violència. Els cinc protagonistes van a parar a un manicomi i comparteixen escenari amb la més selecta cultura gironina, hi podem veure transitar pels passadissos filòsofs, activistes culturals, pintors, cantants, músics, fotògrafs, psicòlegs i un ampli ventall representatiu de la ciutat, així com algun crític de cinema tancat dins d’una cel·la (un altre crític el veiem en una situació més idònia, xerrant amb un llibre a la mà al costat d’una piscina, encara hi ha categories…). Les històries abans de l’ingrés al frenopàtic són el millor de la pel·lícula, perquè ens planteja les preguntes que tots ens fem: on és la suposada empatia? L’eutanàsia tardarà gaire a arribar aquí? Hem viscut per sobre de les nostres possibilitats? Qui són els culpables de tot plegat? Per què les normes no són iguals per a tothom?
Les reunions dels interns per organitzar-se, escapar i venjar-se del poder són el més recordat per la majoria dels espectadors, gràcies a les brillants interpretacions d’Albert Pla i Raúl Arévalo. Una vegada vista, Murieron por encima de sus posibilidades demostra que és una pel·lícula cent per cent bastarda, combina humor hilarant amb violència extrema (m’encanta el moment gore!), i converteix Lacuesta 
en un director que ha transitat durant temps per prats verds i flonjos amb la protecció del cahieristes més puritans (CdCdCdG) per, ara, anar de la mà d’Els Bastards, pel camí fangós ple de pedres del cinema més combatiu i arriscat. Gràcies! No t’abandonarem!
El director, després de guanyar la Concha d’Or el 2011 amb Los pasos dobles, va dir que tenia ganes de fer una comèdia perquè potser d’aquesta manera la gent veuria la seva pel·lícula. Promesa complerta, ja tenim la comèdia, ara només falta distribució perquè la gent pugui anar al cinema a gaudir-ne. Mentre s’espera, ja ha començat a treballar en el seu nou projecte, un thriller dramàtic.
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1