Black coal de Diao Yinan passarà per les nostres sales sense ser un gran èxit de taquilla, però almenys hi ha passat. Si aquesta pel·lícula no hagués guanyat l’Ós d’Or a la Berlinale (un ós polèmic, ja que va deixar fora del premi l’esplèndida Boyhood), segurament no l’hauríem vist, i això ens hauria fet perdre una pel·lícula que, si més no, és singular.
A Black coal (Carbó negre) veurem la història del policia Zhang Zili (Fan Liao, millor actor a Berlín), que l’any 1999 abandona el cos després de la traumàtica mort de dos dels seus companys durant la investigació d’un assassinat finalment no resolt. Cinc anys després, l’assassí torna a la càrrega, i Zhang, convertit ara en un guàrdia de seguretat amb problemes d’alcoholisme, es planteja intentar-lo capturar pel seu compte.
La pel·lícula és un thriller convencional, que recull les herències i estructures de grans escriptors del gènere negre com Chandler o Hammet: ens trobem amb un policia desencantat que entra en una espiral depressiva a causa d’un cas que el té consternat, uns crims enrevessats, una investigació que serveix per descriure un entorn hostil i cru, una femme fatale i una atmosfera inquietant.
Però, a banda d’aquests trets comuns del cinema negre clàssic americà, poc habitual a la Xina i que el director va conèixer a l’escola de cinema, aquest thriller es distingeix de molts dels neonoirs per la cruesa i la brutícia amb què ens mostra els fets i l’entorn. És una pel·lícula sense cap intenció estetitzadora; les morts, ja siguin per arma de foc o ganiveta de patins de gel, passen d’una manera tan directa i poc èpica que provoquen un punt d’estranyesa i sorpresa a l’espectador. Els escenaris són espais sòrdids i poc habituals en les pel·lícules del gènere; escenes en pistes de gel, sexe a la cabina d’una roda de fira i uns focs artificials inquietants i incomprensibles, acaben de fer que la pel·lícula es mogui entre la cruesa i la raresa.
Tots aquests elements la converteixen en una pel·lícula canònica en allò estructural però també en una trangressió del gènere des del punt de vista estètic i atmosfèric. Black coal és una d’aquelles rareses que val la pena reivindicar; si més no, podreu presumir d’haver vist un film de noir xinès, que, vulguis o no vulguis, sempre queda bé.
Autor: Jordi Dorca
Sóc programador del Museu del Cinema. Escric a la Revista de Girona i sobre cinema i sèries a Els Bastards.
- Web: http://www.elsbastards.cat/
- Twitter: https://twitter.com/jdorcacosta
- Facebook: https://www.facebook.com/jdorcacosta