Estic saturat de zombis. Per això m’agrada The walking dead. Fa temps que la sèrie ha relegat els morts vivents al teló de fons. Com a ànimes en pena que són, pul·lulen per aquest teatret escenificat per la cadena AMC que no deixa de ser una paràbola de la condició humana, marcada (com ja va patentar en el seu dia el mestre Romero) per un estat d’excepció i de supervivència extrema. I m’encanta.
Fins ara n’hem vist de tots colors, però l’arrencada d’aquesta cinquena temporada ha estat brutal. Literalment. En el capítol titulat No sanctuary descobrim, encara que ja ho sospitàvem, que l’antropofàgia no la practiquen exclusivament els nostres amics els caminants, sinó també els membres d’aquesta secta caníbal que tenen presos Rick i companyia.
L’acció torna a situar-nos a l’estació de Terminus, l’equívoc refugi on van anar a parar els protagonistes i on, gràcies a un revelador flashback, resulta que sabem que una altra comunitat també va tenir sotmesos els actuals opressors (una tradició com una altra). Allà, retrobem Rick & Co, tancats en un contenidor preparant-se per al darrer combat, afilant sivelles dels cinturons i cremalleres de les jaquetes. Però ni això serveix per a res, ja que són immediatament immobilitzats i conduïts a l’escorxador com porquets a punt de ser degollats, no sense rebre el cop de gràcia amb un bat de beisbol directe a la nuca. Quina casualitat, però, que quan ja n’han executat quatre va i els botxins es frenen justament quan tocava enviar a una millor vida Glenn. Fins a dues vegades! I nosaltres que continuem pregant als guionistes que deixin d’una vegada vídua Maggie… La culpa la té una explosió a l’exterior, que atura la matança del porc, i no serà fins més tard que descobrirem que el coi d’explosió l’ha causada la Súper-Carol.
Així arrenca aquest impressionant pròleg (una característica de la sèrie), que podria haver filmat el mateix Eli Roth, perquè al voltant de tortura (Hostel) i canibalisme (The green inferno) gira tot plegat i està servit al seu més pur estil torture porn. Més sofisticat, això sí, que estem en prime time.
Una renovada intro, més curta i directa, dóna pas a la Zombie Walk, en què l’artista convidada és, tatxin tatxin, Carol, que, com si volgués presentar credencials per ser fitxada per Stallone en la pròxima entrega dels Expandables, demostra que és capaç de fer-ho petar tot amb un coet de fireta. Amb aquesta pirotècnia de distracció, aprofita per empastifar-se d’hemoglobina i sumar-se a l’horda de walkers que es disposen a disfrutar d’un gran festí de sang (donant així peu al festival gore i a l’escabetxada que tot amant del gènere espera gaudir). L’objectiu: rescatar els seus vells amics.
Abans d’aconseguir-ho, però, se les ha de tenir amb la mater familias de la secta caníbal (la mare de Gareth), traumatitzada, com evoquen els darrers flashbacks, per les contínues violacions que van patir per part dels anteriors hostes de Terminus. El seu duel no podia ser més romàntic, ja que té lloc en una sala plena d’espelmes, que deu ser el santuari de la secta. Allà és on la dona li deixa anar el seu missatge diví, molt new age: tu tries si a la vida vols ser “carnisser o bestiar”. Així de fàcil. Encara que siguis vegà o vegetarià. Un jec d’hòsties i obrir la porta a una munió de zombis afamats és la contundent resposta. Un applause per a Carol!
Des d’aquí agraïm als guionistes que, per una vegada, no hagin volgut aprofitar fins a la sacietat una localització com ja vam patir amb la granja de Hershell o la presó. Terminus és No sanctuary, com deixa clar Rick amb un grafit i enfilant un nou camí que no sabem on els/ens portarà… Voleu continuar? Doncs a practicar la carnisseria!
El personatge: per inquietant, el sectari que és fet presoner per Tyreese a la cabana del bosc. Fa feredat quan li diu allò de: “Ets un bon paio i per això avui moriràs. I la criatura [la Judith], també!”.
L’escena: Bob, el personatge abans esmentat, amenaçant de trencar el coll a la inofensiva Judith, i Tyresse capitulant i entregant-se als morts vivents. La seva batalla per sobreviure, narrada en fora de camp, està molt ben resolta.
La llufa: El ja habitual retrobament dels personatges en plan Lost. Vista mil i una vegades.
El cameo: L’aparició ja en els títols de crèdit de Morgan, aquell home solitari que vam veure juntament amb el seu fill a l’episodi pilot i més tard al millor episodi de la sèrie, atrinxerat en un poble de mala mort. Com un personatge de Mad Max, resulta que ara segueix les petges del grup…
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn