A mi (i és una opinió molt personal) David Fincher em sembla un dels directors més interessants que podem trobar a les sales, de fet hauria de dir a les sales i al menjador perquè ell també és el creador de la magistral House of cards. Crec que és difícil trobar algú que mantingui la tensió i el suspens com ell, la prova més clara d’això és que tot i que moltes de les seves pel·lícules tenen metratges molt llargs, en cap moment tens la sensació d’avorriment i mai desconnectes de la història. A Perdida (Gone girl), ha tornat a excel·lir i de quina manera.
La història és una adaptació literària de la novel·la de Gillian Flynn, en aquest cas a càrrec de la mateixa autora, un exercici de risc, ja que a molts escriptors els costa passar del paper al frame (recorden el sidral que hi va haver entre Chandler i Wilder a Perdición?), en canvi Flynn ha trobat el punt just per travar un guió a la mida de Fincher.
A Perdida, Nick Dunne (Ben Affleck) informa que la seva dona Amy (Rosamund Pike) ha desaparegut. La pressió de l’entorn i la conducta de Nick provoca recels que a poc a poc el converteixen en sospitós. La trama, però, tindrà un gir argumental que m’ha recordat Psicosi. De fet, Fincher és un mestre del suspens i potser és per això que ens és fàcil remetre’ns a Hitchckok.
Tot i la brillantor de la trama, la pel·lícula excel·leix també amb la manera com ens presenta els personatges, amb la descripció d’un entorn cada vegada més asfixiant i amb uns escenaris que diuen molt sobre com és la vida de Ben i Amy, la casa i la ciutat són dos personatges més.
A més d’un thriller, Gone girl és una crítica a l’obsessió que tenim avui dia per projectar una imatge pública que no concorda amb la real, una idea que ja va començar a treballar explicant la creació de Facebook, un dels artefactes que permeten crear aquestes falses identitats.
Tot això ho relata a partir de dos punts de vista i dues línies de temps diferents, bascula entre el temps present que viu Ben i els flashbacks d’Amy, una altra prova de l’habilitat de Fincher, una habilitat que va demostrar també amb el càsting, amb un Ben Affleck molt encertat en el paper d’exseductor d’institut en declivi i una Rosamund Pike perfecta en el seu personatge inquietant.
Fincher ha tornat a sorprendre i a demostrar que per ell val la pena anar a la sala i dedicar temps i diners a gaudir d’un director amb majúscules. Un dels més grans.
Autor: Jordi Dorca
Sóc programador del Museu del Cinema. Escric a la Revista de Girona i sobre cinema i sèries a Els Bastards.
- Web: http://www.elsbastards.cat/
- Twitter: https://twitter.com/jdorcacosta
- Facebook: https://www.facebook.com/jdorcacosta