L’episodi 5×02 de The Walking Dead, ‘Stragers’, ha acabat sent el més entretingut que un crític amb la sèrie podia arribar a esperar. M’explico: tothom sap el que ve després de la tempesta, no? Doncs això mateix, la calma, el que passa és que aquesta estructura d’episodis ja comença a cansar com a fórmula narrativa de la sèrie, a fer pudor de mort. I mai millor dit. Per què ens entenem: una temporada estàndard de The walking dead s’estructura en episodis punyents a inici i final de temporada, i també del break de mitja temporada, i la resta es redueix a avançar com es pugui, a batzegades, amb converses sense contingut entre els seus personatges i que per tant importen més aviat poc o res, i amb escenes d’acció ridícules i mal plantejades i resoltes. Sembla ben bé que en aquests episodis clau ens convidin a menjar un entrecot texà autèntic, i que a la resta d’episodis ens haguem d’espavilar amb les raquítiques hamburgueses del König. Després del magnífic primer episodi de temporada amb l’esperada caiguda de Terminus (possiblement un dels millors vistos fins a la data), aquest segon ha baixat el llistó, i sense arribar a nivells de somnolència, ha deixat bastant fred al personal.
A banda del truculent despertar final d’en Bob, sort, la seva, intercanviada en el còmic per en Dale (l’avi amb seny i barret mort a la segona temporada per un zombi que en Carl no es va atrevir a matar abans), l’episodi torna a la rutina d’explicar-nos les coses a mitges, a estirar-les fins a l’infinit, i sobretot a exposar escenes d’acció de parvulari i a resoldre-les abruptament. Que el nou mossèn negre amaga alguna cosa és tan evident que és ridícul estirar el misteri del seu suposat fosc secret fins al següent episodi: per fer això se n’ha de saber i els guionistes d’aquest esperpent de sèrie fa temps que han demostrat que això no va amb ells; l’única escena d’acció de tot l’episodi -la intromissió al banc d’aliments- és quasi tan absurda com la que Lucio Fulci ens va regalar a Nueva York bajo el terror de los zombi amb aquell mort vivent subaquàtic lluitant contra un tauró (tot i que en aquella almenys reies, la veritat); i tot això sense necessitat d’aturar-se a analitzar les converses entre els (nous) components del grup (alguns perdonant, uns altres acceptant), la majoria tan intranscendents i innecessàries com solen ser habitualment. La Carol abandona el seu aplaudit protagonisme dels darrers epsiodis per tornar a segona línia, i en Rick ha passat d’estar mitja sèrie en estat catatònic al restrenyiment més crònic ara: només el retrobament de la seva filla Judy i la decisió d’anar a la terra promesa de Washington li ha donat un respir al seu esfínter. I parlant d’esfínters… Què li passa a en Daryl que no folla quan totes se’l rifen? Encara haurem de trucar en Pelé. No es tira a la Beth, la grangera verge i tonta, quan aquesta li demana polvo violent al final de la temporada passada (per cert, què se n’ha fet?), i tampoc s’atreveix a cardar-li el bistec a la Carol ara que s’han retrobat, semblant com somblava que aquesta feia temps que se la posava dura. Atents que a aquest tiu o li mola la pistola d’en Rick (alguns dels ‘creadors’ de la sèrie ja especulen amb aquesta possibilitat) o és necrofílic. I qualsevol de les dues opcions serien molt ben rebudes en una sèrie tan insulsa i amb tan poques sorpreses argumentals com aquesta. Bromes a una banda, el poc aprofitament que es fa d’aquest personatge, un dels més carismàtics, és una vergonya.
I és que estem davant el clàssic i esgotador episodi de transició de The walking dead a l’espera d’un nou gir que ens aixequi de la cadira. Però no correu pas: això no passarà fins al break de mitja temporada. La irregularitat és la nota comuna en una sèrie que no ha entès la història, que li costa plantejar supòsits angoixants de conseqüències imprevisibles (i això en una història de zombis és imperdonable), que no ha trobat l’equilibri narratiu i que, encara més greu, no ha sabut generar un mínim d’empatia entre els seus personatges i els espectadors. En aquest cas em temo que l’excessiva coralitat de la trama ha estat un handicap insalvable pels seus limitats guionistes. En cap moment patim pels personatges o ens preocupem massa per les seves ratllades mentals, o xisclem quan apareix una horda de zombis per si poguessin ser devorats per caminants (o Podrits, com els anomena l’amic J.O. Granés a la seva novel·la zombi), o ens importa massa que en Bob acabi sent el primer, el segon i el tercer plat d’uns caníbals amb cervell de mosquit. Són tots com els extranys dels que parla el títol. I és que potser n’hi ha que esperem molt més d’ells, molt més de tot plegat.
Autor: David U. Ruiz / @callahan_ruiz
Realitzador, guionista, crític de cinema a @ElsBastards i @AraGirona, i pare d'@Scalletti, @elsputusamos, @FactoriaCorman i @Acocollonat