Conté múltiples spoilers
Costa de fer-te’n a la idea, però avui ens toca assumir que la història de Nucky Thompson s’ha acabat. Boardwalk Empire, una de les grans sèries de la història de la televisió, ha arribat al seu final, i hi ha arribat tal com va començar, de manera sublim.
Suposo que els condicionants de producció (parlem d’una sèrie extremadament cara) i les baixes audiències, han fet que HBO hagi decidit produir cinc temporades, de les sis que tenia previstes, i realitzar una darrera en forma d’un epíleg de només vuit capítols. Una el·lipsi ens transporta a 1931, ens trobem a Cuba, amb un Nucky que observa el mar de l’Havana des de l’hotel. Es preveu la fi de la llei Volstead i ell (hàbil com el que més) busca noves possibilitats de negoci per quan l’alcohol passi a ser mercaderia legal als Estats Units. Així comença la temporada, mostrant-nos un temps de canvi, però també ens presenta una segona línia temporal en forma de flashback en què veiem la seva infantesa i joventut, i coneixem quin és el verdader origen d’aquest elegant home que, amb barret Borsalino i portacigarrets daurat, observa el mar des del passeig d’Atlantic City.
La temporada ens presenta un Nucky dubitatiu, un punt descol·locat, que veu com el camp de joc i el reglament amb el qual s’havia enriquit els darrers anys (la llei seca) pot acabar, però també veu com aquells cadellets que abans es delien per sopar amb ell, Rothstein i Johnny Torrio, s’estan fent grans i demanen pas. Lansky, Siegel i sobretot Luciano estan a punt per saltar el mur i agafar el tron. Luciano es desempallega de Masseria i repta Maranzano i Thompson, vol prescindir d’antigues pràctiques i actualitzar un sistema que només ha de tenir una premissa: “És bo si és bo per al negoci.” Amb Siegel com a executor i Lansky com a estrateg, eliminarà Maranzano, Narcisse i Nucky; formarà amb la resta de famílies de Nova York, Buffalo i Chicago la “Comissió”, i ja més tard el Sindicat Nacional del Crim. En la comissió no hi haurà un Capone encausat per evasió fiscal per Elliot Ness i els seus “Intocables”. És el naixement d’una nova màfia, menys subjecta a una nacionalitat i més estructurada, una nova organització que donarà tres noms clau per a la història dels Estats Units: Siegel (fundador de Las Vegas), Lansky (home clau de l’organització i un dels pocs gàngsters que moriran al llit, de vells) i Luciano, l’home que va controlar els ports americans davant possibles sabotatges enemics durant la Segona Guerra Mundial a canvi de la seva llibertat i d’un exili tranquil a Nàpols.
La part humana que més es veurà en aquesta temporada (a part de la del malaguanyat Chalkie White) és la de Nucky. A través dels flashbacks veurem els seus orígens humils, el seu ascens de noi dels encàrrecs a xèrif d’Atlantic City, i veurem també tots els remordiments que l’assalten des del passat, com el dia que va enganyar Gillian Darmody perquè anés amb el “Comodoro” sabent que seria forçada. D’aquella relació en va néixer Jimmy, un fantasma del passat que retorna en forma de noi dels encàrrecs, un noi que no és altre que Tommy Darmody, fill de pares assassinats, nét d’àvia inestable i acollit per un Richard que també mor per servir Thompson; ple de ressentiment, Tommy l’executa; igual que Jimmy, Nucky mor en un lloc que el representa, el jove al peu del monument del soldat caigut a la Primera Guerra Mundial, Nucky al Boardwalk, aquell que el va veure recollir equipatges dels turistes i aquell que el va convertir en el rei. Un rei mort pel que menys ens esperàvem, amb un final que recorda el d’Omar Little a The Wire.
S’ha acabat una de les sèries més interessants dels últims anys, que venia amb grans expectatives i que no ha decebut, una de les grans a l’altura de l’enorme talent dels seus creadors. Nucky ha mort, llarga vida a Nucky!
Autor: Jordi Dorca
Sóc programador del Museu del Cinema. Escric a la Revista de Girona i sobre cinema i sèries a Els Bastards.
- Web: http://www.elsbastards.cat/
- Twitter: https://twitter.com/jdorcacosta
- Facebook: https://www.facebook.com/jdorcacosta