Em sento obligat a començar donant la meva opinió sobre el film, perquè després no m’acusin aquells que només llegeixen el títol i si així fan l’esforç de llegir un paràgraf abans d’opinar tindran més informació. La pel·lícula Caminando entre tumbas de Scott Frank només arriba a distreure en alguns moments puntuals del film i quan acabes de veure-la, si aguantes fins el final, veus que és una de les decepcions de l’any. Ara us ho explico.
A grans expectatives, grans decepcions. És un afirmació que ens fa mal i no em cansaré de repetir-ho. El dia que vaig decidir mirar Caminando entre tumbas no vaig voler llegir la sinopsi, no em feia falta per escollir-la ja que amb el nom del director i l’actor ja en tenia prou. Mireu si sóc fàcil. Scott Frank em va fascinar en la seva òpera prima The Lookout , un thriller que explica el canvi de vida d’un jove (Joseph Gordon-Levitt) després de patir un accident de cotxe que li provoca seqüeles cerebrals i frenarà la seva progressió per convertir-se en el noi més famós del poble. Aprofitant les seves mancances mentals una colla de lladres l’implicaran en un atracament. El film és trepidant, emocionant i emotiu, amb grans interpretacions. Caminando entre tumbas és la seva segona pel·lícula, ha tardat set anys a fer el pas, i vaig pensar, innocent de mi, que podria sorprendrem novament. Tot el contrari, Scott Frank no aporta res diferent a qualsevol història de policia retirat que fa de detectiu privat i ha d’investigar un cas de segrest. Hi apareixen quasi tots els tòpics policials i cap sorpresa significativa. L’ambientació centrada als anys noranta només serveix per veure una investigació sense eines tecnològiques i tornar a gaudir, amb nostàlgia, de les biblioteques com a lloc de recerca.
L’altre esquer que em va fer acostar al film és l’actor, Liam Neeson. Li queden bé tots els papers de l’auca, i sobretot aquest de policia retirat amb passat obscurs, normalment relacionat amb l’alcohol (Non Stop) i que
ha de rescatar a innocents segrestats (Taken). Per això vaig creure que m’ho passaria bé, tot i que amb Non Stop de Jaume Collet-Serra vaig viure una primera decepció. Liam Neeson acaba essent el millor de la pel·lícula, bordant el detectiu contingut, trist, penedit, amb ganes de redempció pels pecats del passat. Llàstima que el guió no acompanyi i ens trobem anant de bracet de la història sense cap sotrac ni sorpresa. El més lamentable és que podia haver generat misteri i angoixa en alguns moments si tot plegat fos creïble, com que no et creus el que estàs mirant i la trama evoluciona a batzegades amb detalls interessants que no construeixen un puzle sòlid.
Una advertència per tots aquells que hagin tingut la temptació de mirar el tràiler, no ho feu! O potser sí, perquè si li feu una ullada ja no cal mirar la pel·lícula. Tots els elements que aguanten mínimament el film apareixen en l’avançament. Potser és una bona estratègia comercial per portar la gent al cinema però és una injusta jugada pel que hagi pagat entrada.
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1