A The walking dead, a més de lostians, ara resulta que se’ns tornen místics, artístics i religiosos. I a nosaltres que ens encanta, sempre que les coses es facin bé. Com ha estat el cas amb aquest quart episodi.
Titulat Slabtown, és d’aquells capítols que de tant en tant es desvien de la via de la trama principal per focalitzar l’acció en algun personatge concret. En aquesta ocasió Beth, la filla de Hershell, de la qual no sabíem res des que el seu protector, el pena d’en Daryl, va permetre al tram final de la temporada anterior que una misteriosa ambulància se l’endugués per desaparèixer entre les penombres. Ara ja sabem on va anar a parar…
Tan bon punt arrenca l’episodi apareix un primeríssim primer pla d’un rostre amb els ulls tancats que de cop i volta s’obren. Quins ulls, per cert. És un somni? És una resurrecció? No ho sabem, però sí que és Beth, que, com Jack Shepard, desperta commocionada després d’un lapsus temporal (i nosaltres amb ella) per descobrir que la cuiden a l’hospital Grady Memorial d’Atlanta. Un lloc on les aparences enganyen i, com passava a can Terminus i a cal Governador, molts dels seus habitants s’han passat al costat fosc mentre uns pocs intenten mantenir la poca espurna que els queda d’humanitat. Tanmateix, tots som conscients que a Zombieland sobreviure és prioritari i fer-ho té un preu.
I tant que el té. I si no, que li ho preguntin a la Beth, a qui deixen clar que l’estada a l’hospital li sortirà costosa. La primera a fer-ho és la policia al càrrec, Dawn Lerner, una poli MILF, dura i autoritària al més pur estil SOA (Sons of anarchy) que, de mica en mica, percebem que és més cagadubtes que en Joan Herrera a l’hora de decidir si està a favor o no de la consulta del 9-N. Pitjor encara és l’actitud del llefiscós oficial Gorman, un depravat l’ADN del qual està íntimament lligat als antics capatassos dels camps de cotó d’aquelles contrades. I és que no hi ha gaire diferència entre el règim d’esclavatge pretèrit amb el que es practica al Grady Hospital, la veritat. Un lloc on han recuperat el dret de cuixa i on si et consideren inútil o no serveixes per a un bé major, t’apliquen una injecció letal o bé vas a parar directament al pou dels putrefactes, que és com allà anomenen els nostres estimats walkers. Que, per cert, triguen 20 minuts de rellotge a aparèixer per recordar-nos com d’aterridors són, sobretot quan les seves aparicions són més comptades i no són simple carn de canó per a les escabetxades dels protagonistes. Mai el darwinisme havia arribat a cotitzar tan alt entre l’espècie humana.
Parlant d’humans, el que sembla més bona persona en aquella institució és el doctor Steven Edwards, l’únic (?) metge capacitat de l’hospital (cosa que el converteix en indispensable). Personatge, com tants d’altres, torturat per la situació extrema en què es troba, ell perquè ha de conviure amb la culpa de ser un dels instigadors ideològics del sistema que regeix Dawn i els seus nois amb uniforme. Això, i que és capaç de tot i més per continuar legitimant el seu lloc de treball, aplicant l’eutanàsia a tot aquell aspirant a la seva vacant professional. Quin món tan competitiu! Res a veure amb el que vivim ara (oi?!). El doctor, que és un gran il·lustrat, justifica la seva actitud evocant ni més ni menys que un passatge de la Bíblia: aquell en què Pere, un Judes com qualsevol altre, nega ser un deixeble de Jesucrist quan aquest és pres després de passar la nit al mont de les Oliveres. Una acció que el Doc contempla de manera mística cada dia en l’impressionant quadre de Caravaggio La negació de Sant Pere, que presideix el seu despatx i que diu haver-se trobat a les escombraries (i això que aquest es troba actualment al Metropolitan de Nova York). I és que l’art sí que cotitza a la baixa a Zombieland. “Pere no tenia opció. L’haurien crucificat!”, sentencia el doctor Edwards, per si no quedava clara la seva justificació. I té raó, l’home, una altra cosa és si nosaltres seríem capaços de fer el mateix al seu lloc… Cadascú amb la seva pròpia reflexió.
Epíleg: el pla de fuga de Beth i Noah (un esclau negre, i l’única ànima bona d’aquella institució) resulta que no fructifica, almenys per a la Beth. Justament quan tot feia pensar que havien superat l’horda de zombis, va Dawn i l’arresta. I encara n’hi ha més: tot seguit veiem com per la porta d’urgències entra una nova pacient, CAROL! Un cliffhanger que arrodoneix un bon episodi, de ritme lent però sense pausa, inquietant com pocs. Obre un nou escenari i una trama per desenvolupar, que alhora enllaça perfectament amb el camí que fa temps emprenen Rick & Co. Només un dubte: s’afanyarà Daryl a rescatar les seves dues damisel·les… o tindrà raó el bastard Callahan quan sospita que qui posa calent a Daryl és en Rick? Però això és una altra història.
L’escena: la violació metafòrica de Gorman a Lolita Beth amb la piruleta llepant-la. Un homenatge a Kubrick tan extraordinari com punyent
El personatge: Gorman, que passa a major glòria per culpa de la seva pitopàusia, que no el deixa veure que té una zombi a tocar i per tant es deixa cruspir la jugular.
El cameo: Carol, entrant en llitera. Per aplaudir, per sorprenent
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn