Resulta que fa setmanes que medito renunciar com a cronista de l’insofrible The Walking Dead. Ha arribat un punt que aquest engany ja no pot donar més de si i les meves crítiques, lluny d’aportar quelcom interessant, quelcom reflexiu i alhora messiànic sobre l’univers de les sèries pels seus sectaris i fanàtics adoradors, pot acabar sent pura i banal retòrica onanista, com la d’alguns crítics d’El Punt Avui que tenen com a plaer culpable fer de corresponsals a Sitges quan el fantàstic, en veritat, els hi sua la polla però hi van pel sol plaer de deixar-se anar contra el gènere. Però pensant-ho bé, si ells ho fan, doncs jo també. A mi, la sèrie The Walking Dead fa temps que em sua la polla, directament i sense passar per caixa, escoltin! Aquesta nova temporada, després d’un primer episodi espectacular a Terminus, la sèrie ha tornat a la tònica de no saber què coi fer ni cap a on tirar, deambulant en terreny de ningú. Sí, amics, a Terminus es va acabar el bròquil.
Tot i que l’episodi 4 ja el va comentar el meu estimat cap bastard, el sempre honorable Jordi Camps, no puc deixar de dir, no obstant això, que a mi personalment em va semblar un autèntic esperpent, un pedaç empalmat de mala manera en la sèrie, i que les referències bíbliques i artístiques que tant van humitejar l’entrecuix del meu admirat ésser superior, són tan evidents com ridícules i innecessàries. No el culpo, els historiadors de l’art, grans persones -malgrat tot- solen pecar sempre del mateix: apareix un quadre o una referència artística explícita en una pel·li i veuen més simbolismes que un crític de Cahiers du Cinéma llegint la guia telefònica a l’inrevés i posat fins al cul de LSD. El que em va semblar greu de veritat, però, va ser aquest nou trencament de la narració, de la història, del punt de vista dels grups principals, per abandonar-los i recuperar-nos, sense previ avís, un personatge mal abandonat i ja quasi oblidat des de feia quasi 6 mesos: la Beth. Aquest truc pot colar en una sèrie escrita sota els evidents efectes de les drogues com Lost, on la trama fluixa i farcida de llacunes, es veia molt afavorida de la desorientació dels personatges, i dels guionistes, i a on cada nou fet increïble i incomprensible podien, fins i tot, enriquir-la. Sort del seu meravellós final. A The Walking Dead, però, això és intolerable. Mimetitzar les dubtoses tècniques narratives i estructurals de Lost en una sèrie de trama originalment lineal i amb un full de ruta molt marcat, és insultant i delata una falta de personalitat evident dels seus creadors. Ni parlar de l’autor del text original, el botifler Robert Kirkman, que permet l’adulteració del seu fill fent l’egipci per un grapat de dòlars i un càrrec vitalici a la producció de la sèrie. I a sobre, l’episodi 5, sense arribar a ser soporífer del tot, se centra exclusivament en el grup format pels ‘titesfluixes’ de l’Abraham, l’Eugene, la Rosita i companyia. Els dos primers apareixen a l’inici de la quarta temporada i justament una temporada després, els guionistes decideixen trencar la dinàmica de l’acció per encular-nos a tots amb uns flashbacks tardans sobre els foscos orígens de l’Abraham o les reflexions existencials d’un Eugene que resulta que és més manipulador i mentider del que semblava. Havia de ser justament ara? En serio? Mira que hi ha hagut moments per fer-ho, eh…!
The Walking Dead és una sèrie que, avui dia, continua augmentant les seves audiències a arreu del món episodi a episodi, recolzada -però- en una marcadíssima superficialitat de l’estètica zombi, en un tipus de producció que en les distàncies curtes s’ensuma excel·lent però que certament fluixeja en la narració i en el talking dead (he vist converses més profundes i reflexives entre Bob Esponja i el seu amic Patricio que en la de l’Eugene i la Tara d’aquest episodi), i que no sap ni pretén fer ballar els múltiples fronts que obre en benefici del dinamisme i de l’aventura postapocalíptica que ens ocupa. De fet, la sèrie, ara mateix té oberts tres fronts argumentals: el grup d’en Rick, el grup de l’Abraham, i l’absurda i estúpida trama hospitalària de la Beth i la Carol. Que aquestes no arribin a coincidir mai en un sol episodi amb un mínim muntatge paral·lel és desesperant, frustrant, tediós. Sí, ara ho dic: això més que The walking Dead sembla The Fucking Lost. WTF!
Autor: David U. Ruiz / @callahan_ruiz
Realitzador, guionista, crític de cinema a @ElsBastards i @AraGirona, i pare d'@Scalletti, @elsputusamos, @FactoriaCorman i @Acocollonat