Feia temps que esperava -i amb certes expectatives- l’estrena de la sèrie Constantine (NBC, 2104), adaptació a la pantalla petita del magnífic còmic de DC creat per Alan Moore, Hellbalzer. I el cas és que no m’ha decebut del tot, almenys de moment. En una època en què les sèries de gènere sembla que han de ser extremadament transcendentals amb trames dramàtiques i missatges existencials per ser rebudes com a noves obres mestres pels crítics del format, veure avui una sèrie que s’estrena trencant aquestes línies modals amb l’única voluntat d’entretenir amb dignitat des del fantàstic, em sembla un acte de valentia. Deixant de banda altres propostes del gènere recolzades en atmosferes molt més enrarides, i per tant molt més pujades artísticament i estilísticament com American Horror History o Penny Dreadful, Constantine aposta sense manies per l’aventura de fenòmens paranormals amb una estructura d’episodis autoconclusius, fet que recorda a enyorades veteranes com Expediente X, Buffy Cazavampiros o l’encara activa Supernatural, referents que -com Constantine– es fonamenten en una trama generalista que es va desenvolupant progressivament a mesura que els episodis ressolen subtrames unitàries i autònomes. Arribat a aquest punt, i gènere a una banda, vull reivindicar altres sèries excel·lents amb aquesta estructura narrativa que com que ara no molen perquè no són de trama continuada, són injustament marginades o relegades com a sèries de segona fila per la gran majoria: Doctor Who, Persons of interest i Las reglas del juego.
Però anem per pams, com deia el gran John Holmes. John Constantine és un ‘detectiu d’allò paranormal’ (no deixeu de revisar el meu meravellós especial sobre el subgènere), una mena de detectiu exorcista que lluita contra el mal i tot tipus de dimonis que intenten captar ànimes amb la finalitat última d’arrossegar el món cap a les tenebres. Per fer-ho compta amb l’ajut de Liv, filla del seu mestre ocultista, Jasper, que va sucumbir en la seva croada personal contra els dimonis; Chas Chandler, el seu fidel i immortal escuder; Zed, una mena de medium que encara no sap que ho és, i d’un àngel, Munny, que a vegades sembla que el vulgui putejar més que cap altra cosa. No negaré que l’ombra del còmic l’original (i fins i tot de l’excel·lent film de Francis Lawrence i protagonitzat per Keanu Reeves) és molt allargada, i que el producte s’ha quedat un pèl curt alhora d’adaptar l’essència més bastarda i cràpula del personatge, però això era d’esperar sabent que les grans produccions televisives no busquen captar un públic concret sinó encisar al nombre més gran d’espectadors. El cas actual més patètic el tenim amb The Walking Dead. Aquest és, de moment, el gran defecte de Constantine, excessivament neutra en molts aspectes, massa mainstream, tot i que sorprenentment amb uns FX més que decents. Malgrat tot, la cosa apunta a l’alça, fet habitual en la majoria de sèries autoconclusives, que necessiten moltes més trames que les continuades per guanyar múscul.
L’èxit o el fracàs de la sèrie dependrà en bona mesura de David S. Goyer, el seu bipolar creador i productor executiu, capaç de guionitzar comèdies de segona fila com Man of Steel, Ghost Rider 2 o Godzilla o petites grans obres de culte com Dark City i Blade; i també de l’inèdit actor Matt Ryan, encarregat de donar vida al carismàtic exorcista ros amb gavardina i corbata, que aquí ni fuma ni gasta la mala llet i humor negre del personatge genuí, però que en contrapartida s’enfronta al mal fent conyes i acudits dolents com ho faria el mateix Spiderman, un dels superherois més empàtics i entranyables. I és que en el fons, tots som una mica com aquest Constantine: tirem endavant com podem lluitant incansablement, dia a dia, contra els nostres propis dimonis, i a sobre, en la majoria de casos, l’humor acaba sent la nostra millor arma per combatre’ls. Només per això, Constantine ja mereix la nostra simpatia.
Autor: David U. Ruiz / @callahan_ruiz
Realitzador, guionista, crític de cinema a @ElsBastards i @AraGirona, i pare d'@Scalletti, @elsputusamos, @FactoriaCorman i @Acocollonat