En la prehistòria quan l’home primitiu va sentir la necessitat d’explorar més enllà de les seves terres no podia concebre de cap manera la immensitat del món que l’envoltava. Simplement no tenia prou dimensions per plantejar-s’ho. I, de fet, nosaltres, tan orgullosos i intel·lectuals , estem igual i ni tan sols la nostra desenvolupada i de vegades malaltissa imaginació pot formar-se una mínima idea d’on serem d’aquí a vuit mil anys! Intuïm, això sí, que només l’exploració de l’univers i les llunyanes galàxies pot salvar-nos d’una extinció segura. Interstellar toca el punt G del futur de la humanitat i, tot i que la trama desborda els plantejaments científics, té un punt de realisme hipotètic fascinant. Aquesta mateixa setmana, per exemple, la sonda Rosetta ha aterrat en un cometa després de viatjar deu anys pel sistema solar. A petita escala, doncs, la nostra expansió ja ha començat.
Interstellar pot considerar-se una preqüela definitiva de les grans sagues de ciència-ficció literàries de la història. El nostre moment 0, com la recomanable First contact de Star Trek o, lògicament, 2001: una odissea de l’espai i el seu monòlit. Tampoc és casual que Jonathan Nolan, el guionista, hagi anunciat que portarà a l’HBO la llegendària trilogia Fundació, d’Isaac Assimov, obra en què la humanitat, que ha vagat per l’espai durant mil·lennis, busca precisament el seu planeta original (fins aquí puc llegir). La nostra futura expansió és un tema (el tema) apassionant i està lligada directament a qüestions encara més transcendents, el temps, l’espai i la relativitat. La participació en el projecte de Kip Thorne, la més gran eminència en física de l’espai-temps i de la gravetat del planeta, fa que el film pugui ser considerat realment una obra de ciència ficció, a diferència de Star Wars, que hauríem d’enquadrar en el gènere fantàstic.
Les expectatives per Interstellar, doncs, eren enormes, tot i que els haters de Christopher Nolan es multipliquen a mesura que la seva ambició desborda els límits del nostre petit sistema solar. La vaig gaudir en solitari un divendres qualsevol en una sala grandiosa, advertit també de la polèmica que havia generat ja en els tràilers la inclusió d’un element tan paracientífic com l’amor en l’exploració de les galàxies, un afer purament tecnològic i de física quàntica. No vaig tenir temps de capficar-m’hi. Des del primer segon vaig quedar atrapat en la xarxa d’un viatge sideral i emocional de dimensions còsmiques. L’únic senyal del perillós virus Malick engendrat a The tree of life és la fotografia de les grans esplanades de blat cremant (recordeu Néstor Almendros a Badlands). La relació entre el pare i la filla (Murphy, de la llei, és clar) no és un recurs artificial sinó que és la clau de volta que resol el cub de Rubbik ─a l’estil d’Inception─ en què ens veiem atrapats nosaltres, a la sala, i la humanitat, a la pantalla.
El virtuosisme èpic en la filmació i en el muntatge paral·lel entre les escenes d’un univers violent i per descobrir i les imatges d’una Terra desolada i sense futur fan posar la pell de gallina. I no és només pura fantasia, sinó un treball ingent per mostrar a la pantalla el pont Einstein-Rosen, la hipotètica drecera en l’espai-temps, un forat negre i la matèria fosca amb el màxim realisme possible seguint les teories que circulen actualment sobre la gravetat. Hi ajuda el suport d’una banda sonora, amb silencis esfereïdors, tan estratosfèrica com la foscor de l’espai que amenaça d’empassar-se tota la tripulació. Hans Zimmer orquestra la seva opera més grandiloqüent i rodona.
En el viatge cap a allò desconegut també hi ha estereotips de tota mena, com el clàssic robot superintel·ligent, però d’altres elements més originals i rellevants, com l’angoixa existencial per la relació de l’home amb el temps. Les escenes a la nau ens recorden Gravity, un gran exercici d’estil però innocu. El film de Sandra Bullock durava la meitat, però Interstellar no només és dues vegades més llarga sinó deu vegades superior com a experiència cinematogràfica global. Hi ajuda, lògicament, Matthew McConaughey, superior en tots els registres a Tom Cruise, Leonardo DiCaprio i Christian Bale, els altres candidats que volien embarcar-se en aquesta nau. Una menció d’honor també per a Jessica Chastain, sobretot quan s’enfurisma. «Qué hijo de puta eres…»
El final pot semblant previsible, però el que compta no és el que apareix en la pantalla, sinó la resposta. Qui són els misteriosos éssers a qui es fa referència des del principi? Si algun dia sortim d’aquí serà gràcies a ells. I fins aquí puc llegir.
10/10
Autor: Lluís Simon
Periodista o similar. M'interessa tot. Heus aquí la magnitud del problema.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/LluisSimonR
- Facebook: https://www.facebook.com/lluis.rabaseda