Llegeixo a la Viquipèdia que el Yin i el Yang és un principi cosmològic que explica la dualitat de tot allò que existeix a l’univers. Segons aquesta idea, cada ésser, objecte o pensament és una unitat composta per dues facetes o “forces”; cada cosa té un complement del qual depèn per a poder existir i que, alhora, es troba en el seu propi interior. Aquestes dues forces són dinàmiques, i s’atrauen (quan són de natura oposada) i es repel·leixen (quan són de la mateixa natura) constantment.
Perquè ens entenguem: el cahierisme i la bastardia.
Casualment, l’altre dia, un bon amic, cahierista, i un servidor, bastard si se’m permet, vam poder comprovar com certament aquest principi es compleix quan dos pols de natura (cinematogràfica) oposada com la nostra vam coincidir, no pas disfrutant en el plaer suggeridor que amaguen els silencis en el cinema de l’Albert Serra (fins aquí no arribo) o excitant-nos amb les palles mentals del mestre Godard (no estic tan malalt), sinó rient plegats amb una comèdia tan terrenal com la que proposa Robert Bellsolà amb Dos a la carta, que acaba d’estrenar als cines. Sigui pel Yin i el Yang o el Yang i el Yin, el cas és que fins i tot en algun moment ens vam pixar de riure. Però això només ho confessarem davant d’un advocat. Almenys jo.
Això vol dir que la pel·lícula és bona? Siguis cahierista o bastard, has de tenir clar que Dos a la carta no té cap mena de pretensió més enllà de fer riure. I està concebuda per a això. L’humor que gasta, s’ha de dir no és el que diríem sofisticat, més aviat el contrari, és d’allò més bàsic i elemental. Però efectiu en el seu plantejament. Per al meu gust, i el del meu pol oposat, l’amic cahierista, massa naïf. Perquè tingueu un referent: molt Ventura Pons, el dels inicis, el de la Mari Pili. A vegades amb un punt Santiago Segura, per escatològic. Però tot molt més soft. Això sí, efectiu, si tenim en compte el fart de riure que es feia el públic durant la nostra projecció. Però també recordo que passava el mateix amb Ocho apellidos vascos, i a mi la veritat és que més aviat em posava de mal humor aquell esperpent farcit d’ideologia…
Tant pel meu amic cahierista com per mi, Dos a la carta milloraria si tingués més mala llet. A Bellsolà li recomanaríem que s’alliberi de la cotilla que a vegades porta tan estreta. Que s’embali més quan vénen revolts si vol arribar més lluny. Que s’arrisqui i posi més sal i pebre a un plat que no passa d’una bullida ben feta. I és una llàstima, perquè hi ha escenes, com la central, que fan pixar de riure, precisament quan la trama s’embolica que fa fort i els personatges es deixen anar (parlem de l’escena en què apareix el personatge de Sergi López).
I precisament de dos germans, d’allò més oposats, va la història: un yuppie de ciutat guapo i intel·ligent (Adrià Collado) que descobreix amb la mort del seu pare que té un germà gras, lleig, curt de gambals i pagerol com pocs (Andoni Agirregomezkorta, que amb un sol cognom basc en té prou). L’atzar i les circumstàncies els faran conviure i, encara més, entendre’s en un medi rural que no té res a veure amb l’urbs a la qual el primer vivia fins ara. Com podem veure, el Yin i el Yang, que es confirma tant quan els germans pensem que són de natura oposada i es repel·leixen, com quan descobrim en realitat que són de natura oposada i s’atrauen.
Com el meu bon amic i un servidor.
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn