A una setmana i un sol episodi de concloure la primera meitat de la cinquena temporada, era d’esperar que els creadors de The walking dead guardessin, com fan sempre, l’artilleria per a una midseason que en teoria augura ser explosiva. Per això, el penúltim capítol, titulat Crossed, ha estat de pura transició i ens ha deixat més freds que aquest novembre dolç.
Crossed també ha demostrat que els guionistes de TWD se’n surten millor quan focalitzen l’acció i el drama en pocs personatges. Si més no, quan es deixen estar de marejar la perdiu fent ús de l’estructura narrativa de vides encreuades tot imitant mestres d’aquest recurs tècnic com són Robert Altman, Christopher Nolan i els homòlegs guionistes de Lost (les cites, evidentment, són per excitar una mica el meu estimat bastard Callahan Ruiz abans de passar-li el testimoni de criticar la sèrie la setmana vinent). I és que, novament, en aquest episodi hi tornem a ser amb la mania de dividir en tres les principals línies narratives, sobretot si cap d’elles aporta res.
Anem a pams. Comencem amb l’església, un fortí que ni els que feia jo de petit amb l’Exin Castillos. Això de tancar finestres amb quatre claus i usar els tubs de l’orgue de la capella com a palissades fa riure, per no plorar. Allà, tan bon punt comença trobem el grup del #PresidentRick configurant el full de ruta. I, com passa en la realitat més propera, els seus, ara que ja fa temps que s’ha desfermat i alliberat del jou de la bona fe, li fan ell llit quan menys s’ho espera. Ell, que seria més dràstic, proposa un Pla A que consistiria a anar per feina i carregar-se el govern central, el que lidera Dawn des de la capital, Atlanta. Però Daryl, unionista i pixafreda com pocs, convenç el grup de prendre una altra via, més pacífica, que consisteix a negociar amb el poder, dialogant i oferir un intercanvi de béns (en aquest cas, ostatges). La cosa, com era d’esperar, no surt bé, i la història ens demostra que, arribats en aquest punt, continuar fent la puta i la Ramoneta per tenir un plat de llenties o un peix al cove no és factible. Tots estem amb tu, #PresidentRick. Això sí, unint les altres forces, o si no que et donin també pel sac.
A l’església, descobrim que el capellà Gabriel (per cert, a la Bíblia se’l considera l’àngel de la vida i la mort, i de la venjança, que anuncia la fi del món) fuig cames ajudeu-me per un amagatall. No sense clavar-se un clau al peu i, per tant, entra al bosc coixejant. Confiem que ja li quedi poc metratge, perquè de personatges més patètics n’hi ha pocs.
Paral·lelament, a l’hospital les coses continuen igual, amb Carol en estat catatònic i Beth fent-li d’àngel de la guarda. I d’aquest escenari, poca cosa més a destacar, perquè l’acció succeeix a pocs kilòmetres d’allà quan el grup del #PresidentRick posa en pràctica el Pla B i, com avançàvem, resulta patètic.
Per encara avorrir més el personal, molta de la (in)acció té lloc a la carretera, on para el grup de l’Abraham. Tampoc no hi passa res extraordinari, allà, a banda que decideixen fer un filtre d’aigua en dos minuts, pescar peixos al riu i veure com Eugene finalment ressuscita d’entre els morts… per morir, esperem, aviat com Déu mana. Sort que les cuetes de la Rosita i el somriure de la nostra estimada Maggie ens pugen els ànims, perquè la veritat és que ni un servidor, defensor de la sèrie, es va estalviar de badallar. Confíem que en el pròxim ens deixin amb un cliffhanger d’aquells que ens permetin rumiar fins ben entrat l’hivern i arribi la segona tanda d’aquesta sèrie generalment d’allò més entretinguda i addictiva. #TenimPressa, volem regeneració de personatges d’una vegada!
El personatge: Bob Lamson. Policia? Impostor? O les dues coses? No ho sabem del cert, però sí que és un cràpula, un llop amb pell de xai que traeix la confiança de la pallussa Sasha i aconsegueix escapar-se del captiveri.
L’escena: per descomptat, la de Daryl agredit per un dels policies rivals i el seu intent per arrencar la calavera a un zombi tetraplègic que encara manté l’instint de mossegar. Després de fer-nos patir una mica, aconsegueix arrencar-li el cap del tronc des de l’òrbita dels ulls i noquejar el contrincant. Sí, brutal, però molt ocurrent.
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn