Us parla Bob Merrick.
El mentalista (2008), una sèrie creada per Bruno Heller, el mateix que ara ha ideat Gotham, ha estat un xou d’èxit, aparentment de sobretaula, que durant sis temporades ─ara ha renovat per a una setena─ ha sorprès, divertit i emocionat a parts iguals; una proposta intel·ligent, amb trames curioses i amb l’argument del mentalisme de fons. El mentalisme és, segons alguns, una disciplina de la màgia ─altres diuen que no hi té res a veure─ que va fer furor a final del segle XIX i principis del XX en les anomenades sessions espiritistes i que, posteriorment, ha donat espectacles sorprenents en què el personatge del mentalista se’ns apareix amb capacitats, com ara la telepatia o la clarividència. Tony Corinda, per exemple, en va ser un dels grans. Al llarg de la sèrie hem conegut tècniques com ara la lectura en fred, la mnemotècnica, la lectura muscular i altres ardits propis del mentalisme, que han permès que el personatge, Patrick Jane, magníficament interpretat per Simon Barker, transcendeixi les capacitats deductives d’un Holmes, que també les té, per convertir-se en una figura amb una idiosincràsia pròpia, més enllà del detectiu clàssic. Però El mentalista ens aporta més coses, que no per evidents deixen de ser subtils, i sense les quals no deixaria de ser una bona sèrie més.
El que ha cridat, quant a anàlisi, l’atenció del Col·lectiu Bob Merrick sobre aquesta sèrie, han estat elements que, tot i que són molt visibles, segurament han passat una mica amagats o sense la visibilitat apropiada. Perquè el protagonista d’El mentalista, Patrick Jane, quant a personatge, és una de les propostes més políticament incorrectes, transgressores i amorals que hem vist en anys a la televisió; molts més que altres que partien d’aquesta premissa. I aquesta idea ha passat desapercebuda, com si es tractés d’un gran truc de mentalisme ─o de middirection, allò que fan els mags per fer-nos mirar on ells volen─; és a dir, que l’originalitat de la trama, molt enginyosa, ha amagat o, si més no, com qui no vol la cosa, rebaixat el to de venjança, pel que fa a la reflexió moral, que el protagonista porta, i portarà, fins a les darreres conseqüències. La mort de Red John és, doncs, l’únic objectiu que persegueix Jane, el qual no deixarà que la moral el freni i que utilitzarà la mentida o manipularà els seus aliats fins al deliri per aconseguir-ho. El propi personatge ja és un frau; nen prodigi de les fires, s’escapa amb al seva dona d’aquest món de la faràndula per convertir-se en un mèdium famós. La seva vida, però, farà un gir quan la seva esposa i filla són assassinades per Red John. La seva col·laboració amb la policia, doncs, serà l’instrument per a la venjança. Hi hauria, és cert, molts temes a destacar, des de les trames, els personatges secundaris o la història d’amor amb Teresa Lesbon, subtil com feia temps que no vèiem. Un enamorament sostingut al llarg de les temporades sense les típiques bajanades de tensió sexual no resolta d’altres sèries. És cert que hi ha molts elements per comentar que ajudarien a valorar la sèrie, però no ens interessen. Estem davant d’una proposta que glorifica la venjança.
És cert que Jane interrogarà al llarg de la sèrie diversos personatges sobre què han experimentat quan s’han venjat, amb respostes divergents. Però això no modificarà el seu objectiu. Matarà Red John i altres persones en aquest camí sense retorn. Anirà a la presó, en sortirà, tornarà a manipular i a enganyar, sense aturar-se ni dubtar, i tornarà a matar, a sang freda, fins i tot, fins a assolir l’objectiu final. Només per això, de com s’han introduït aquests arguments, la sèrie es converteix en un cas curiós. Assolida la venjança, ara tot apunta que Jane tornarà amb una setena temporada, quan Red John ja és mort. En espera de veure nous arguments i trames, el xou segurament torna amb vistes de tancar-lo. De fet, i com el comte de Montecristo, un cop feta la venjança segurament ja no té raó de ser el personatge. Tot i que, també és cert, que la mort de Moriarty tampoc va impedir que tornés Holmes, d’aquí potser la setena temporada.
De tota manera, i a banda de la mort de Red John, a molts dels que l’hem seguida ens quedarà a la retina, el final d’un episodi, el qual a més no té res a veure amb la trama principal i que exemplifica la incorrecció de la sèrie. Un episodi que parla de la mort i de la decisió lliure de posar fi un mateix a la pròpia vida; un episodi en què, i d’una manera brutalment senzilla, se’ns planteja una eutanàsia; Jane ajudarà a morir, tot i no voler fer-ho en un principi i sense esperar-s’ho, un vell metge forense, malalt de càncer, al qual per cert s’havia fet un tip de ridiculitzar al llarg de la sèrie. Durant aquest episodi, i un cop dedueix que s’està morint, Jane l’ajudarà sense voler-ho o sentir-se viu; i el vell forense farà coses que mai abans s’havia plantejat fer, saltant-se la llei, fins i tot. A la fi de tot plegat, Jane l’acompanyarà amb la seva eterna tassa de te, mentre l’acarona amb un moneda de mag a les mans, en un clàssic del mentalisme, i aquest es lleva la vida, tanca els ulls i mor al seu costat, tots dos asseguts al sofà. Abans dels crèdits, veurem com Jane es queda al seu costat, prenent el te.
Poques vegades la televisió ens ha ofert un escena tan colpidora, però narrada amb tanta sensibilitat i aparent quotidianitat. Un pla general d’una gran bellesa que tanca els crèdits, i que defineix, també, la grandesa d’una sèrie que amaga, com un bon truc de màgia, totes les subtileses i matisos del personatge: un missatge sòrdid, el de la venjança., d’un home desesperat que, de fet, ha mort per dins. Tot plegat un exercici de mentalisme? Segurament bastards, segurament.
Us ha parlat Bob Merrick
Autor: Col·lectiu Bob Merrick
No tindríem cop problema a gravar el front de Michael Bay amb un ganivet i ens vam sorprendre quan vam sentir: “Luke, jo sóc el teu pare”. Ah! Pell de gallina.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/joantrillas