En la crítica d’Antboy en Jep Soler deia: «Feta amb i per a nens (o als que encara ens pensem que ho som)…» Doncs bé, jo sóc un d’aquests que encara es pensa que és un nen (i potser algun dels que em coneixeu us penseu que m’hi comporto). Amb aquesta premissa vaig anar a veure The boxtrolls, l’últim film dels encarregats de dur a la gran pantalla la fabulosa Coraline.
Us situo una mica, per si no heu vist cap tràiler del film: en un poble on la màxima és aspirar a asseure’s en una taula entre la gent més influent per tal de posar-se a degustar els millors formatges del món, a sota del sòl hi viuen unes criatures, anomenades boxtrolls, l’única indumentària dels quals són caixes de cartró que és dediquen, a les nits, a buscar tot allò que els serveixi per fer invents. Maleïts i temuts pels habitants del poble, són perseguits i capturats pel truà de torn, que només vol aconseguir un barret blanc que li doni accés a la taula de formatges tant (tan) preuada. Entre els boxtrolls hi viu un nen humà, criat per ells de ben petit. Aquest nen, a qui anomenen Eggs perquè la caixa de cartró que fa servir és una caixa d’ous, juntament amb la filla del principal prohom del poble, viuran algunes aventures per tal d’alliberar els boxtrolls.
Aquest seria l’argument del film, però, com a tota pel·lícula destinada a un públic infantil, no està exempta d’una moralina destinada als pares que els acompanyen: no deixeu de banda els vostres fills per les coses materials, ja que seran anys que no tornaran a venir.
És impossible no comparar The boxtrolls amb l’anterior, Coraline. Ja no el comparo amb Malson abans de Nadal, per mi la millor. Doncs bé, com deia si decidim comparar els dos films The boxtrolls surt perdent. Si a Coraline teníem un món imaginari d’una estètica burtoniana meravellosa, a The boxtrolls hi tenim un poble que, si bé no hem de desmerèixer tota la feinada que comporta crear-lo, no m’ha atret. Un altre aspecte en què surt perdent en la comparació és el personatge principal: Eggs vs. Coraline. La segona, amb un aire fresc, més alegre i divertit, és clarament superior al primer, mancat de personalitat i faltat d’un acompanyant que doni el contrapunt.
No, amb això no us vull fer tirar enrere a l’hora d’anar a veure el film, ans al contrari. Per a tots aquells que us penseu que sou nens, per a tots els que voleu tornar a ser-ho i, sobretot, per als nens, és un bon film per veure en família, en parella, sols o amb els pares.
I és que si la innocència és el primer que es perd quan ens fem grans, films com The boxtrolls, Coraline, Antboy o qualsevol de la factoria Ghibli són uns bons recordatoris d’allò que hem perdut o, qui sap, d’allò que hem oblidat.
Autor: Jordi Taulats
Dissenyador d'El Punt Avui i encarregat de controlar aquesta patoleia de Bastards
- Web: http://www.elsbastards.cat
- Twitter: https://twitter.com/ElsBastards
- Facebook: https://www.facebook.com/jordi.taulats