Explicava un dels més grans mestres de l’humor d’aquest país, l’Eugenio, en un dels seus memorables acudits, que un iaio es va acostar un dia al metge per fer-li una consulta:
– Senyor metge, hi ha alguna cosa per poder fer l’amor cada dia sense haver de prendre Viagra? És que pateixo del cor, sap…?
-No, no hi ha res. Ho sento.
– Doncs el meu veí, que té 89 anys com jo, diu que ho fa cada dia i que no es pren res.
– Molt bé, doncs digui-ho vostè també.
Efectivament, molts diuen que The walking dead ha millorat, que ha pujat el nivell al final d’aquesta mitja temporada… La mateixa cançó cada any. Va, home, va! Ja ens ho coneixem, això: petards i focs d’artifici al principi i al break de temporada, i més petards al final. I pel mig què? Alguns detalls, algunes escenes que voregen l’aprovat justet i poca cosa més. Ni sóc una histèrica, com alguns bastards em qualifiquen al Twitter per l’esquena com veritables serps verinoses, i encara menys em faig autofelacions amb una sèrie que m’ha decebut més que el primer clau, que ja és dir, la veritat. The walking dead ha perdut el nord des de fa temps, no enganyem més els votants, ni els nens per Nadal i Reis, no venguem més fum, no intentem fer creure que podrem fer l’amor als 89 anys sense prendre drogues, i encara menys que algú innovi el cinema sense posar-se fins al cul de drogues, alcohol i confabulacions cahieristes pel mig… Eh, Lars? The walking dead és el que és: una sèrie irregular amb els seus alts i baixos, amb els seus defectes made in Lost, amb les seves subtrames mal lligades, i amb els seus personatges nefastament compostos i que, de retruc, òbviament, ens importa un ou i part de l’altre el que els puguin arribar a succeir.
– SPOILER– Tothom amb un mínim de cultura serièfila podia ensumar-se un break de temporada com aquest, amb la suposada mort sobtada d’un personatge com la Beth, inexplicablement molt més rellevant en els darrers episodis, però l’element impactant ha tingut –almenys en la meva persona– el mateix efecte que un acudit de l’Eugenio: he rigut igual o més. Primer, per la no-planificació de l’escena fatal, al passadís d’un hospital atrotinat, tot molt caòtic, previsible, gens emocional i sobretot molt mal executat, amb un tret accidental al cervell de la víctima per liquidar-la d’alguna manera i donar pas a una darrera seqüència en slow amb gestos de dolor del grup i música dramàtica creative commons per acompanyar. I segon, per la poca profunditat del personatge sacrificat en qüestió, la Beth, com ja he dit més treballat psicològicament pels guionistes a corre-cuita en els darrers episodis, després d’haver-la abandonat i oblidat durant més de mig any. La Beth hauria d’haver estat violada, torturada i vilipendiada abans de fotre’s a ‘santhilari’ el nèctar del somni etern. Potser així hauríem connectat amb ella d’alguna manera, ens hauria fet llàstima la seva pèrdua. En canvi, però, l’han embrutat, li han posat un parell de feridetes i cicatrius a la cara, ens han fet creure que s’ha trencat el braç i l’han assetjat sexualment tipus Erika Lust. I, si la memòria no em falla, a sobre, ha mort sense ‘probar varón’, més verge que en Rouco Varela o el Chapulín Colorado… O que el Chapulín Colorado a seques, millor. Amb tot això, és ridícul que ara ens vulguin vendre una altra cosa, que pretenguin afectar-nos amb la seva mort. Ho sento, em va afectar bastant més la mort de Chanquete. Algú ho havia de dir. – FI DE L’SPOILER–
Menció a part mereixen les subtrames. Què ha passat amb els caníbals, realment? Si algú se n’ha assabentat, sisplau, que m’ho expliqui. També això era fàcil de preveure que s’ho carregarien de mala manera. Qui sap, potser a mitjan vuitena temporada, sense venir al cas, la recuperaran. Vés a saber! El plantejament de la subtrama de l’hospital és psicològicament interessant, no ho negarem, però en veritat només ha estat plantejada, gens desenvolupada, i, per tant, esperpèntica i plena de llacunes, una nova aportació a l’estratègia general de la sèrie d’avançar minuts i estirar els episodis i les temporades desviant l’atenció amb molts fronts oberts mal tancats i flashbacks tardans i sense sentit, i intentar donar així la sensació general que passen moltes coses. No n’hi ha prou a fer deambular per la sèrie tots els seus personatges amb posat turmentat, deixant anar frases i records existencials, perquè ens atrapin emocionalment: els han de passar coses, coses que els copsin de veritat, que ens facin sentir als espectadors l’horror d’una apocalipsi Z d’aquesta magnitud. Contràriament, cada nou episodi s’acosta més a un acudit de l’enyorat Eugenio o a una paranoia del ionqui de la setmana, l’amic Lars von Trier, qui ja va dir en una ocasió: “Vaig créixer en una llar on estaven prohibides les emocions fortes.” Devia ser –no en tinc cap mena de dubte– el mateix hospici on també es van criar els responsables d’aquesta The walking dead.
Autor: David U. Ruiz / @callahan_ruiz
Realitzador, guionista, crític de cinema a @ElsBastards i @AraGirona, i pare d'@Scalletti, @elsputusamos, @FactoriaCorman i @Acocollonat