Us puc fer una pregunta? Sou dels que han vist El crac i la critiquen o sou dels que no l’han vist i ho fan? En cas que sigueu dels segons, us recomano un exercici d’esforç perquè, la veritat, ens sabria molt greu que rellisquéssiu fent el ridícul de criticar quelcom per purs prejudicis personals i, sobretot, perquè esteu davant l’immens error de negar-vos l’oportunitat de gaudir de la que ja és sens dubte una de les sèries de culte de la història de la televisió catalana.
Ja amb el primer episodi, un servidor es va aventurar a dir en aquest mateix blog (llegiu la crítica) que estàvem davant d’una“proposta fresca que animarà per uns dies una graella televisiva sovint depriment”. El que no intuíem aleshores era que ens quedaríem curts. Si Plats bruts la podem considerar un referent de l’humor televisiu català i Porca misèria segurament una de les millors sèries que mai s’havien fet fins llavors, El crac és tot això i més.
Per començar, és la sèrie més arriscada i sorprenent que us pugueu imaginar. A cada capítol, els espectadors no sabem el que ens trobarem, i això, amics meus, és molt difícil, i encara més en aquests temps en què l’oferta televisiva us ofereix la possibilitat de triar i remenar; tant, que qui no mira una sèrie avui dia és perquè és un autèntic freaky social. Cada episodi és una caixa de sorpreses i no saps per on et sortiran els cracs d’aquesta proposta, en Joel Joan i l’Héctor Claramunt. Sense perdre l’eix vertebrador (a grans trets, les desventures d’un actor cregut i capullo que no sap si reconquerir l’amor de la seva vida o embolicar-se amb l’actriu sexy que el posa calent), t’ofereixen comèdia des de diversos vessants: passem de la comèdia més grollera i esbojarrada a la més sofisticada i hilarant, tocant la sàtira, l’acidesa i l’amargor. I, el que és més collonut, intercanviant gèneres per embolcallar cada història: des d’aventures (pilotant avions sense tenir permís de conduir), thriller (enterrant cadàvers de putes que han mort accidentalment a l’hotel al més pur estil Very bad things o Joel Joan assetjat per un psicòpata), melodrama (la donació d’òrgans d’allò més interessada), terror (tancat a casa de la Carla amb una serp pitó), comèdia juvenil americana (amb la rebel·lió d’Els Cools jugant un partit transcendental de bàsquet), publicitat (Mediterràniament amb Love of Lesbian a bord d’un vaixell)… fins a les referències més nostrades (com trobarem a faltar el general Moragues!).
En pocs moments han trontollat els fonaments, perquè es van basar en uns guions prodigiosos i en un repartiment còmplice (cal destacar l’autoparòdia de Roger Coma i Miki Esparbé) i un grapat de cameos abocats de ple a participar (i disfrutar) d’aquesta gosadia audiovisual que ens ha regalat un dels millors episodis de la temporada televisiva en general: el 7, titulat La gran depre (aquell en què coneix el productor nord-americà a l’hotel). Perquè si una cosa tenim clara és que si El crac fos americana i la protagonitzés Ricky Gervais o Louis C.K., faria temps que molts de vosaltres l’estaríeu comentant o recomanant-la per Twitter com hem fet molts.
Teniu temps de reconsiderar la vostra opinió, abans no passi el temps i la història posi les coses a lloc.
I per als qui en som fans, només queda demanar que TV3, la nostra, es decideixi d’una vegada i encarregui immediatament una segona temporada abans en Joel baby Joan no arribi a Venècia remant.
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn