Us parla Bob Merrick
No es pot parlar d’un Woody Allen menor, perquè seria una mica injust a l’hora de valorar un cienasta que està a punt d’arribar al centenar de pel·lícules. També seria injust dir que amb Mágia a la luz de la luna, estem davant una de les grans obres d’aquest director, perquè no és així. Si bé és cert que té punts de trobada que la fan sobresortir molt, però molt, sobre altres que tenien un clara vocació de postal.
Un cineasta que ens ha regalat Match Point, Scoopt o Blue Jasmine, juntament amb El sueño de Casandra, que voleu que us digui, doncs mágia a la luz de la luna se’ns presenta com una divertiment; una peça de cambra, amb pocs actors, cap preocupació per les postals, tot i que l’acció passa al sud de França, i amb la idea de fer una peça de comèdia romàntica, amb una certa capacitat de sorpresa al final, si bé que previsible.
L’acció es situa al 1928 i ens ofereix un personatge, un mag famòs, que vol descobrir a una mèdium falsa. De fet, ell ja és un frau, perquè interpreta a un falç oriental, el mag Wei Ling Soo; un personatge desagradable, petulant que vol descobrir els falsos mèdiums. Aquí la trama té un punt d’original perquè a finals del XIX i principis del XX mags de la talla de Robert Houdini van fer aquest paper. Cal destacar del film el treball dels actors. Colin Firth intepreta el mag i la meravellosa, si bé una mica esquàlida, Emma Stone, interpreta a la mèdium Sophie Baker. Colin Firth, per cert, està magnífic, tenint en compte que el guió no li dóna tot el joc que necessitaria el seu personatge; i aquí el gran treball de Firth. I és a partit d’aquest suposat frau, i no volem descobrir girs de l’argument, on Allen construeix una trama que es valoritza amb els personatges secundaris, els quals tenen molt de pes: memorable la sessió de psiconàlisi del mag amb la seva tieta Vanessa, personetge que Eileen Atkins construeix de manera sobèrbia, al igual que la vídua i l’amic del mag. També és interessant destacar el paper que hi juga la màgia i el planetari, que novament són introduïts per Allen.
És cert, que no estem davant d’un gran film; no és intens, el personatges potser a vegades són distants; però en tot cas tinguem molt en compte que Allen ens presenta cada any una pel·lícula. A veure qui pot suportar aquest nivell. I, si a més, observem que la seva filmografia està plena d’encerts. Bé, deixem Barcelona i Roma a banda, és clar. I, per tant, té tot el dret a fer el que vulgui, encara que sigui per anar a passar uns dies al sud de França, que ja sabeu que als nordamericans els encanta tot allò que té a veure amb aquest país —Gene Kelly i té molt a veure, és clar— . En aquest cas, estem davant una comèdia amable, un xic discursiva, si bé molts dels diàlegs són, com sempre, interessants. Potser un film a contracorrent, que no acaba de trobar el to, però que ens permet passar una estona entretinguda, que, tot s’ha de dir, també és d’agrair i més amb un món, on el cinema comercial està controlat pels grans estudis i els seus executius. Disfrutem, doncs, d’un cineasta que encara no ha escrit el seu epitafi i que, esperem, ens reserva encara moltes sorpreses.
Autor: Col·lectiu Bob Merrick
No tindríem cop problema a gravar el front de Michael Bay amb un ganivet i ens vam sorprendre quan vam sentir: “Luke, jo sóc el teu pare”. Ah! Pell de gallina.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/joantrillas