Parlar de The interview obliga a fer referència a la polèmica generada després de les queixes del govern nord-coreà i dels atacs cibernètics en contra de la Sony, productora del film. Per mi només ha estat important aquest tema per decidir-me a mirar la pel·lícula, perquè segurament sense aquesta publicitat a gran escala m’hauria passat desapercebuda, per tant, només puc agrair tot aquest rebombori perquè he pogut gaudir com un nen amb sabates noves. Cal dir, però, que no hi ha cap novetat en el plantejament del film, ni en l’argument, en aquest cas uns periodistes tenen l’oportunitat d’acostar-se a un dictador, a Top secret era un cantant de rock. Altres films havien intentat ridiculitzar els dictadors de moda, com a South Park amb Sadam Hussein o a Team America amb el dictador coreà Kim Jong-il, pare de Kim Jong-un, que li toca ara el rebre. Que el mal vingui d’Orient tampoc és novetat, de fet fins i tot a Wold War Z el virus zombi tenia el seu origen a Corea del Nord i la Xina, per posar algun exemple.
De fet, The interview no vol parlar només de política mundial ni de relacions entre els EUA i els seus enemics, tot això ho fa servir d’excusa per criticar la televisió i l’evolució periodística. Els seus protagonistes són el realitzador i el presentador del programa de moda a la televisió americana, un programa d’entrevistes banals que només busca l’anècdota per davant de la notícia; vull destacar els moments Eminem i Rob Lowe. La seva reputació entre els professionals està a nivells baixos i són feliços gràcies a les audiències i al feedback de la gent del seu voltant. I no volen res més, no tenen aspiracions de fer un programa seriós, periodístic, que els aporti prestigi dins del seu ram. Aquests programes d’entreteniment en què només es busca passar l’estona sembla que comencen a ser un lloc ideal per als polítics, fins i tot per als que tenim força a prop. No fa gaire que el senyor Pedro Sánchez va fer una intervenció telefònica en el programa Sálvame i, anys enrere, molts havien passat per La Noria de Jordi González, per exemple. Això ens demostra que pensen que aquest aparador circense dóna vots i neteja la imatge, no sé què en pensaria Eli Gold, per ara no he vist cap Florrick en un reality. El que també m’agradaria saber és què n’opina el nostre company Marc Bataller, ja que acompanya sovint un polític ben nostrat, sobre aquest poder de convicció i de seducció dels polítics quan la relació s’estreny. Pot caure bé un governant quan la majoria de la població ho passa malament i s’ho mira sense intervenir? No ho sé, se’m fa difícil pensar que sí.
Tornem al film, dirigeixen Evan Goldberg (Juerga hasta el fin) i Seth Rogen, aquest darrer també el protagonitza juntament amb un espectacular James Franco. Per acabar m’agradaria fer un petit comentari sobre l’apartat musical, sobretot la tria de les cançons: formen part de l’argument a la perfecció, des de Katy Perry fins a Scorpions passant per cançons amb lletres pròpies originals i divertides, com la que enceta el film i que podria haver estat escrita pel mateix Vladímir Putin, que fa pocs dies va col·locar catifes amb la bandera americana en espais públics perquè així la gent les trepitgés. En fi, la realitat s’assembla a la ficció però no la supera, perquè la ficció fa riure. Us divertireu si us agraden els acudits poc treballats, el gore, les bromes sexuals i escatològiques, les exageracions, és a dir, us divertireu si us agrada Top secret, amb bromes més contingudes, és clar.
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1