Al número 5 del carrer del Pi, al bell mig de la Ciutat Vella de Barcelona, s’alça el Palau Maldà, un vell edifici de tres plantes construït al segle XVII. Els jardins del palau van ser transformats l’any 1943 en les primeres galeries comercials d’Espanya: les Galeries Maldà, un dels llocs més emblemàtics del comerç i l’art de la ciutat.
Tot i així, fa anys que les galeries són un espai desanimat, trist i en desús. Diversos plans de remodelació, divergències entre els propietaris i eternes gestions dels permisos per obres municipals han sotmès el complex comercial en un laberint de passadissos gairebé deserts i aparadors sense encís. Enmig de tot aquest entorn de decadència trobem una de les relíquies de les galeries, el Cinema Maldà. El cinema, si no del tot amagat, és molt fàcil que passi desapercebut. Amb pocs cartells que l’anunciïn i rètols no gaire suggerents, l’entrada a la sala sembla que és, segurament de manera involuntària, un reflex de la simplicitat i la senzillesa amb què els seus gestors porten actualment el local.
La primera sensació que un evoca és que el temps s’ha aturat en aquest petit racó de les galeries. Malgrat un evident intent de donar color a les parets i de renovar la imatge de l’espai, l’escalinata principal, els pòsters de les pel·lícules projectades, els horaris de les sessions retolats en cartells clàssics i la cabina de taquilla conformen un conjunt d’elements que recorda les sales de cinema de temps passats. No hi ha cues, ni olor de crispetes, ni se sent petar el soroll des de dins de la sala. És un espai atípic i singular, sense cap mena d’artificiositat, encallat en una època que ja fa molts anys que va deixar pas a les sales multicine i a l’espectacularitat dels flaixos, les butaques reclinables i les aglomeracions a les cues per comprar menús king size de popcorn i Coca-cola.
Cinema Maldà manté una identitat, una personalitat pròpia a l’hora de fer cinema que els propietaris actuals valoren per sobre de la publicitat i dels diners. «Oferim cultura, oferim versió original de les pel·lícules, intentem allunyar-nos del cine comercial… Culturalment ens preocupem molt, tant del fet que el contingut sigui interessant com de no caure en el vessant comercial. Apostem pel producte català i europeu, producte difícil.» Són paraules de Xavier Escrivà, programador, projeccionista, acomodador, taquiller i alma mater del cinema. Són molt pocs treballadors i amb jornades de fins a quinze hores s’encarreguen de fer totes les tasques que la sala necessita per sobreviure, tant al pas del temps –és la sala de pantalla única més antiga de Barcelona, inaugurada el 4 de desembre de 1945─ com a la indústria –l’originalitat de la programació rau en el fet que projecten pel·lícules de reestrena, ja fora de cartell i en versió original subtitulada.
Però els números fa massa temps que no quadren, els infinits intents per revifar l’espai no han donat els fruits esperats i la crisi continua fent molt mal a les xifres d’espectadors, malgrat l’oferta de descomptes especials per a joves, jubilats, estudiants… I sobretot la possibilitat de veure una marató de pel·lícules –fins a set─ pel preu d’una de sola. Fa unes setmanes van llançar un crit d’ajuda a través de les xarxes socials: «Aquest no és un e-mail per fer pena, és un e-mail que surt de la frustració i la desesperació simplement per explicar-vos tots els esforços que estem fent per mantenir viu aquest cinema i demanar-vos el vostre petit gra de sorra per ajudar-nos a tirar endavant», diu la carta.
La crida desesperada és, com indiquen, el darrer intent de resistir al tancament de la sala: «Els números són insostenibles», assegura el Xavier. Però afirma que fins a l’últim dia lluitaran per mantenir-la dempeus. L’oblit i la lluita per la supervivència marquen la història del Cinema Maldà, una història d’obertures i tancaments, de més ombres que no pas llums, d’intents persistents de resistir a un xàfec rere un altre. Aquesta és la història de sobreviure ─o morir─ amb una vella i bonica manera d’entendre el cinema.
Autor: Adrià Iglesias
Periodista, cinèfil i boig pel rock d'abans. Un dia aniré a fer una cervesa amb Robert de Niro, Martin Scorsese i Mark Knopfler
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/AdriaIglesias
- Facebook: https://www.facebook.com/adri.freuder