La sensació que queda després de visionar el suggerent i fantàstic primer episodi de The waiter, la primera websèrie creada per l’inefable curtmetratgista barceloní Jordi O. Romero, és que el millor encara ha d’arribar. Coneguda la seva ancestral militància pel fantàstic de sèrie B, fet que li va suposar guanyar fa un parell d’anys el prestigiós premi al millor curtmetratge de Sitges, categoria Brigadoon, amb Zona de caza, Romero s’oblida aquí ─almenys inicialment─ de plantejaments abruptes, directes i viscerals marca de la casa (la trilogia de Los cocos andantes, Space monster) i ens planteja un discurs pausat, subtil i elegant, centrat a radiografiar un context i uns personatges tan reals, ambigus i fins i tot contradictoris com de fet ho és la mateixa vida. És això, doncs, el que conforma la pedra angular del xou: el bar restaurant Plaza i els personatges sòrdids i taciturns que el sovintegen (que es confonen amb els actors), ambdós elements extrets de la rutina laboral del propi autor.
No obstant això ─aquesta naturalesa quasi documental─, el relat està dissenyat per abraçar el fantàstic i l’horror sense contemplacions, no ens enganyem, com de fet ja ens queda clar amb alguns detalls estilístics i formals d’aquest imperdible primer episodi. A l’atmosfera i a la fauna de personatges insans que hi desfilen cal afegir la meravellosa i inquietant música original de Ricardo Boya (amb reminiscències del main theme de Psicosi); el pols en la realització d’alguns plans que com els subjectius de Lluís, el cambrer, l’impertèrrit i lacònic protagonista, ens transporten en zoom in a la dècada d’or del fantàstic, i sobretot el contundent final, inesperat, visceral i demolidor que no deixa marge a l’especulació, un final que confirma que beure en excés destrueix el cervell i que alhora posa les bases d’un segon episodi (d’estrena el proper 27 de febrer) que es presumeix encara millor.
Lluís (Miki Loma) comença a treballar com a cambrer al Bar Plaza. Allà coneix Perales (Emilio Moya, vist a El crac), també cambrer i director audiovisual en les seves hores mortes, i Iolanda, la seva mussa (Esther Vila). Assassinats impagables, una obra de teatre musical, un amor impossible, i tot perfectament combinat amb la veritable i bastarda raó de ser d’en Lluís: eliminar una sèrie d’objectius que pul·lulen pel bar. Cal destacar també la participació de Marc Velasco, el Jesucrist de l’arxiconegut curtmetratge gore Fist of Jesus. The waiter és, doncs, per format i contingut, una websèrie plenament bastarda amb un munt de referències (des del primerenc curt Pinchito español del mateix autor, fins a clàssics com Terminator, The office, La invasió dels ultracossos i Fringe) que neix en un context d’extrema duresa i permanent canvi. Això sí: té el talent, els mitjans i la il·lusió per tirar endavant una primera temporada de 7 episodis d’una periodicitat més o menys bimensual. L’episodi 1×01: Recién llegado (podeu veure’l al final del post) va ser estrenat a la xarxa el dilluns 21 de desembre passat amb força expectació i amb una més que notable acollida. Ara li queda el camí més difícil: guanyar múscul en una plataforma d’exhibició ─internet─ on s’ha de lluitar diàriament contra tot tipus d’elements, i que són fonamentalment vídeos de gatets, gilipolles fotent-se de lloros i altres merdes per l’estil. «Si tot segueix el seu ritme, la seva ruta natural per la xarxa ─comenta l’autor─ la idea és fer una projecció de tots els episodis durant la propera edició del festival de Sitges.» Cosa que seria un gran reconeixement per una websèrie de gènere, no hi ha dubte.
No vull acabar l’article sense trencar una altra llança (i en van unes quantes) a favor de la websèrie, un format que ha crescut desorbitadament en els darrers temps tant o més que la cua de Pablo Iglesias. És cert que internet és una arma de doble fil: per un costat permet un lliure accés a pràcticament tothom, com a consumidor i com a creador, fet aquest que provoca la saturació de continguts. En aquest context, la websèrie ha esdevingut una eina fonamental per entendre l’evolució de l’expressió comunicativa i artística durant la darrera dècada, molt més propera, molt més directa, immediata, també molt més austera, i per això mateix molt més autèntica, fins al punt de servir com a banc de proves per a idees i projectes que han acabat parint sèries televisives o fins i tot pel·lícules. No obstant això, el retorn, el respecte rebut des del cinema o des de les mateixes televisions, fins i tot les locals (que s’ennueguen amb continguts execrables i que a sobre s’entesten a veure la xarxa tan sols com un calaix desastre de porqueries diverses), és pràcticament inexistent, insultant, només supeditat equivocadament a un nombre indecent (sovint manipulable i molt mal interpretat) de visualitzacions, i la majoria de festivals que han anat sorgint al seu voltant com a única via de valorització, no acaben de trobar la fórmula i s’estan apropiant en temps rècord dels mateixos defectes que la majoria de festivals audiovisuals. I aquí, amics meus, que tothom n’extregui les pròpies conclusions.
[sz-youtube url=”http://www.youtube.com/watch?v=qC-dGgmjTV8″ /]
Autor: David U. Ruiz / @callahan_ruiz
Realitzador, guionista, crític de cinema a @ElsBastards i @AraGirona, i pare d'@Scalletti, @elsputusamos, @FactoriaCorman i @Acocollonat